La revolució a les institucions culturals catalanes

Bàsicament canvis, molts canvis i alguns cops no sabem si per bé o per malament. El temps dirà!!! El primer va ser la prejubilació, una mica per sorpresa, a principis d'any del director de l'Agència Catalana del Patrimoni, Josep Manuel Rueda. Un home amb un currículum extraordinari i que ha jugat molts papers en l'auca del Departament de Cultura. Se'l trobarà a faltar per posar seny i rauxa, a banda de compromís institucional i de país. Una sortida que s'hauria de poder aprofitar per pensar en un comitè assessor de sèniors amb bagatge que ajudin el Departament de Cultura de manera permanent. No hauríem de desaprofitar aquest coneixement i, més, quan els consellers són efímers i és molt complexa consolidar programes. Per tant, són els càrrecs de funcionaris amb coneixements els que acaben dirigint el dia a dia. Amb la seva jubilació no s'ha cobert la direcció de l'Agència Catalana per aglutinar en una mateixa persona la direcció de Patrimoni i de l'Agència, fins fa poc a cura d'Elsa Ibar, també rellevada fa pocs dies, quelcom que feia mesos que s'esperava; ho comentem més endavant. Intentar unificar agència i direcció en una sola persona ha estat el recurs que han acabat optant tots els consellers per agilitzar funcionament. Malgrat que el duet Rueda-Ibar, malgrat les diferències que sempre hi ha, havia funcionat bé perquè eren dues persones que saben el que es fan. Potser havia començat a grinyolar quan les directrius polítiques no havien clarificat o dirigit prou l'escenari. La conselleria ha gestionat bastant a precari aquestes transicions.

La jubilació de Josep Manuel Rueda, però va anar en paral·lel a la convocatòria de la plaça vacant de gerent que feia anys quedava lliure a l'Agència Catalana del Patrimoni. El guanyador, un bon professional: Josep Maria Carreté, exgerent del MNAC, també exdirector de Patrimoni de la Generalitat -es coneix bé la casa- marxa del MACBA amb l'arribada d'una directora que ho vol revolucionar tot. Això pot ser positiu o negatiu. Ho sabrem aviat. Elvira Dyangani Ose, la nova directora del MACBA, s'havia trobat ja amb l'acomiadament de la conservadora en cap, Tanya Barson i el cap de programes públics, Pablo Martínez, els seus llocs crec que continuen vacants i ara se n'hi afegeix un de nou: la gerència. Però seguim amb Carreté, que arriba a un Departament que es coneix. L'única cosa que deixa dubtes és la destitució d'Elsa Ibar, directora general de patrimoni, sabem que no era del mateix partit polític que dirigeix la conselleria. Total, que el nou relleu a la direcció general de Patrimoni és Sònia Hernandez, exdirectora del Museu de les Aigües, una persona no acostumada a una direcció general com aquesta i que sota la seva responsabilitat tindrà tres exdirectors generals: Josep Maria Carreté, Elsa Ibar i Jùsep Boya, aquest darrer va ser l'artífex del pla de museus del departament i actualment és director del museu d'arqueologia de Catalunya. Pot ser una oportunitat per saber delegar amb persones que en saben molt i també un gruix de responsabilitat per veure si tindrà la capacitat per afrontar el càrrec amb solvència. Altre cop el temps servirà de termòmetre. Mentrestant, Magda Gassó, cap de museus també està veient la jubilació propera. Tot un canvi generacional, lògic, però que fa respecte.

Mentrestant, també hem rebut amb incertesa la prejubilació de Conxita Oliver, cap de l'Àrea de Difusió i Cooperació Artística, qui coneix el sector de les arts plàstiques i visuals, l'aprecia i el defensava. La persona que dirigeix aquesta àrea no el veig especialment predisposat a reforçar un sector que està molt prim i sempre acaba essent la germaneta pobra. Tenim un Pla d'Arts Visuals que en aquests moments crec que només té a Marta Gustà com a màxima avaladora i ho ha de fer des de l'ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals). Però, a més a més, també tenim la marxa d'Àngels Solé de la direcció del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, que ja li havia anunciat a l'antiga consellera Àngels Ponsa, no obstant, per lleialtat no havia activat fins fa pocs mesos. Ara, aquest relleu provoca en el sector un crit de reivindicació perquè la nova direcció estigui representada per una persona del sector. Àngels Solé era una històrica, havia fet feina reivindicant aquest centre nacional, sempre amb dotació insuficient. Ara ha decidit marxar. I el darrer dels acomiadaments ha estat el dels delegats territorials de cultura per tota la geografia. La d'Àngel Torras a Barcelona o la de Carme Renedo a Girona, per exemple, deixen buit perquè són persones que es coneixien molt bé el sector cultural. El sector de les arts visuals queda especialment tocat, ja que Àngels Torras sap del sector i se l'estima, actualment milita al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Delegats territorials que han estat substituïts per professionals del sector de l'educació. Suposo, ara m'agradaria ser cínic, que el fòrum de les arts en l'educació impulsat pel Conca i la hiperactiva Vinyet Panyella ha marcat el rumb. Necessitem educar a la base per aconseguir ciutadans culturals. Més que parlar de "públics", el que necessitem són ciutadans formats, compromesos amb la cultura, la societat i el país.

La darrera de les grans renovacions és la d'Eva Sòria al capdavant de la direcció d'Innovació, Coneixement i Arts Visuals a l'Institut de Cultura de Barcelona. Estem parlant d'una de les àrees més importants de l'Ajuntament de Barcelona en matèria cultural, d'on pengen temes educatius, centres de creació... Eva Sòria té bagatge, entusiasme i ganes, però és una macroàrea que pot superar a qualsevol. Esperem que no sigui així! Això també ha comportat una reorganització a l'Institut Ramon Llull, àrea de Creació, que és d'on venia Eva Sòria. Maria Lladó pren la direcció i se li duplica la feina, malgrat que amb Sòria havien fet duet des de feia temps. Mentrestant, Maite Esteve va fent camí i bona feina amb la llei del mecenatge a la Fundació Catalunya Cultura, en substitució fa uns anys de Gemma Sendra que va acabar de regidora a l'Ajuntament de Barcelona. També Pau Mas potencia el llegat Maragall a la Fundació Catalunya Europa. I amb tot això l'amic José Ángel Montañés, el periodista i historiador d'El País també s'ha jubilat. Un nou cicle que va caminant. Estarem atents a com evoluciona tot plegat.