Relacionar

Després de mesos de comunicació a través de pantalles, després de temps de reunions amb persones que no has vist mai físicament, després d’assumir una manera de funcionar i uns codis de conducta, tornem a la possibilitat de trobar-se. I cal recuperar o reinventar-se els codis. 

Ara mateix escric des d’un aeroport. Si abans l’aeroport era un lloc amb rutines, ara és una coreografia imprevisible. Uns dies a Hèlsinki treballant amb una sèrie de workshops i presentacions que havíem anat ajornant. Un projecte trilateral entre Publics (institució a Hèlsinki), Praksis (residència artística a Oslo) i Index Foundation (institució a Estocolm). Un projecte amb dues línies de funcionament. D’una banda, compartir idees entre institucions tot pensant en possibles futurs per a la producció, presentació i distribució de l’art contemporani. D’una altra banda, un contacte per incloure les mirades i els pensaments de les pròximes generacions que treballaran amb art i cultura. 

Tant Index com Praksis tenen el que anomenem teen advisory boards. Patronats formats per gent jove, de 17 a 21 anys. Grups de gent amb capacitat d’acció per fer preguntes clau en el marc institucional. Els dos boards han estat en contacte durant un any però no s’han trobat físicament. Arriba el moment. Encara en pandèmia, portem dos grups de joves d’Estocolm i Oslo a Hèlsinki amb la voluntat de treballar a l’entorn de preguntes clau: com s’han de visitar les exposicions, qui té dret a visitar-les, qui té la sensació de “posseir” les institucions, qui en queda fora, com es poden modificar les regles del joc. I com s’ha de jugar, com s’ha de fer visible el taulell per –si calgués– trencar-lo.

Els grups de joves parlen entre ells, escriuen i editen junts, visiten exposicions, són els primers a fer preguntes després de conferències sobre comissariat i producció editorial. Saben el que fan, tenen el coneixement, idees i opinions. Però hi ha alguna cosa diferent, una cosa important: formen part d’una generació que no té problemes per entendre que la identitat fluctua, una generació que és capaç de parlar sobre crítica decolonial des de la complexitat però també des del desig de no ferir-se els uns als altres, una generació que descriu amb metàfores poètiques i no té por de la sinceritat. Una generació que no necessita parlar de cura, sinó que la posa en pràctica: deixen la possible competició enrere per no només preguntar-se entre ells com estan sinó també per escoltar les respostes. No necessiten parlar de pràctiques col·lectives, directament llegeixen la situació per treballar conjuntament. 

I, per aquest grup de joves, l’art és el lloc i el temps que permet trobar-se amb allò que és imprevist, és la situació en què poden ser qui són des de la fragilitat i la paradoxal seguretat que ofereix la voluntat d’entendre la mirada com quelcom a mantenir entre un dubte i un desig. El moment serà seu i ho serà des d’un compartir crític que no oblida el fet que tots plegats som persones. 

Imatge: G Integrants d’ITAB (Index Teen Advisory Board, Estocolm) & PTAB (Praksis Teen Advisory Board, Oslo) treballant conjuntament a Publics (Hèlsinki)