La Galeria RocíoSantaCruz presenta "Dona Situació Límit" de Colita

La Galeria RocíoSantaCruz presenta, de l'11 de març al 14 de maig, Dona Situació Límit, una exposició pràcticament inèdita de que consta de 32 fotografies de Colita, les quals es tracten de còpies vintage originalses que es van exposar per primera vegada el 1985 a la Sala d'exposicions de la Caixa de Barcelona, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona, i sota el títol: Situació límit de la marginació de la dona.

Trenta-set anys després, la Galeria RocíoSantaCruz recupera els 32 tiratges originals en un projecte expositiu que busca indagar en l'esperit contemporani que impregna tota l'obra de Colita.

Al programa de mà de l’exposició el 1985 incloïa un text inèdit de M. Aurèlia Capmany, regidora de cultura de l’Ajuntament de Barcelona en aquell moment, escrivia:

Cert, ja ho sabem i no es cansen de dir-nos-ho: la malaltia, la vellesa, la feina mal pagada, la solitud i la mort no pertanyen exclusivament a la dona. Fins i tot, els que volen negar l’evidència ens recorden que les dones viuen més anys, que són més fortes, vaja, que són més meselles i no s’adonen que amb aquest argument demostren encara més la marginació de la dona.

La marginació no vol dir més tristesa o més infeccions o més insomni o més por de viure, vol dir simplement que un cop al marge on ha estat col·locada de naixença no hi ha manera de fer el salt i situar-se en el bon camí. Viure al marge vol dir que la pròpia vida no passa pel camí ral, que no condueix enlloc, que depèn d’un altre, com una rèmora, sense capacitat de decisió pròpia, que depèn del so que toquen i que marca el pas al camí ral.

La marginació de vegades no es nota, o es nota molt poc. De vegades sembla que la dona s’ha col·locat al marge del camí, seguint a saltirons el pas ritmat dels mascles, ben uniformats, dali dali pel camí ral, i diries que s’han situat al marge per vocació, per decisió, per mandra, per trapelleria, com si diguessin: Apa, no vull venir! Si observes bé, t’adonaràs que no hi ha ningú que es quedi sense sopar per manca de gana, i que si s’hi queda és que està malalt.

Per això per fer comprendre a la gent distreta fins a quin punt la dona és troba, gràcies a la pèssima organització del cos social, en una situació límit, és a dir aculada a la paret, cal anar amb l’objectiu a punt i caçar-la en els moments en què no està d’humor per fer el paperot de: a mi sí que totes em ponen!

Per desfer les tesis agraïdes, que bressolen les bones consciències cal insistir en idees tan senzilles com aquestes:
El lloc natural de la dona no és la cuina.
La maternitat no és l’única justificació de la vida d’una dona.
La dona no és feliç venent el seu treball a preu de saldo
La dona no es queda gens satisfeta quan la violen, o quan la volen violar i ni tan sols quan li diuen: Pisa morena!

La dona simplement ho vol tot: responsabilitat, capacitat de decisió, intervenció en la vida col·lectiva, usdefruit de tots els dons de la vida, risc i plenitud. La dona és, en primer lloc, persona, i el fet de ser persona-femella no li ha d’invalidar la seva capacitat de ser persona. I si cal canviar el cos social perquè això sigui possible, doncs canviem-lo.

La vigència que, malauradament, segueixen tenint el text de Capmany i les imatges de Colita, ens obliguen a rellegir i tornar a mirar allò que com a societat no podem acceptar. I que Colita amb la mirada va transgredir de la denúncia a l’obra d’art.

Colita, en 40 anys de professió, ha realitzat més de 40 exposicions i publicat més de 30 llibres de fotografia. La seva obra figura a la col·lecció permanent del Museu Reina Sofia i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i part de la seva extensa obra està dipositada a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a l’Arxiu Municipal de Barcelona, ​​a l’Institut de l’ Teatre, la Fundació Campalans, la Fundació Brossa i la Filmoteca de Catalunya. També ha estat nomenada doctora honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2012.

L’any 2014 se li concedeix el Premi Nacional de Fotografia, premi que rebutja per la situació de la cultura i l’educació a Espanya en el moment.

L’any 2015 se li concedeix el Premi Bartolomé Ros a la millor trajectòria espanyola en fotografia. El jurat, format per Rosa Ros, responsable d’el llegat de Bartolomé Ros; Gervasio Sánchez, fotògraf; Rafael Doctor Roncero, comissari; João Fernandes, sotsdirector del Museu Reina Sofia; i Alberto Anaut, president de PHotoEspaña, volen reconèixer amb aquest premi «la coherència de la seva trajectòria, la seva independència professional i el conjunt del seu treball, testimoni d’una època, viscuda des de dins.