Pau Riba, objecte d’art

Pau Riba és un dels grans noms de la música al nostre país. Personatge inquiet, inconformista, radical, perfeccionista, ha destacat per la seva música i per la qualitat de les seves lletres. Cançons com «Noia de porcellana», «Taxista», «Es fa llarg, es fa llarg esperar», «La meva pinta», «La flor del taronger», i tantes altres, formen part de de la memòria musical col·lectiva del país, i el seu disc Dioptria està considerat com el millor disc de la història del rock en català. Tanmateix Pau Riba ha destacat també com a portadista d’elapés per a la companyia Concèntric, escriptor de varis llibres, actor i columnista de premsa diària.

L’any 1985 Pau s’embarca en un ambició projecte que bateja com a Transnarcís, en forma de representació teatral i musical que estrena al festival GREC de Barcelona i porta també a d’altres indrets del país. En aquest espectacle i en plena maduresa creativa, va decidir fer la seva crònica particular de la cançó i d’ell mateix a la daliniana manera. Transnarcís era un espectacle amb una concepció teatral, i no era casual, doncs, que el muntatge el dirigís l’actor i director Juanjo Puigcorbé.

La relació amb Dalí li ve per via dels seus avis, Carles Riba i Clementina Arderiu. Ja l’any 1953, quan un grup d’artistes i intel·lectuals li varen regalar una casa a Cadaqués a Carles Riba com a reconeixement i homenatge en el seu seixantè aniversari, entre els participants hi havia Salvador Dalí, que va dedicar una litografia a l’escriptor. Des d’aquella data, els Riba anaven cada estiu a Cadaqués i era tradició fer una visita a Port Lligat, a casa del pintor. Pau va mantenir aquella relació de manera puntual però continuada.

El següent pas va ser la publicació en format disc de Transnarcís, que es va convertir en una veritable obra d’art, un disc-objecte «d’una bellesa plàstica insuperable», segons escrivia la revista Enderrock. I és que la creació del disc va anar a càrrec de l’estudi de Salvador Saura i Ramon Torrente, Edicions de l’Eixample, que va crear un «disc-objecte de cobertes transparents que conté la música en dos discos i els textos del monòleg poètic Transnarcís de Pau Riba, acompanyats d’unes ampolletes amb essències de flors i l’elixir de la llarga vida».

L’origen de tot plegat cal situar-lo en la petició que li havia fet la Maria del Mar Bonet demanant-li una cançó que tingués a veure amb les flors. Finalment a Maria del Mar només va prendre una de les cançons i les altres van quedar al sarró musical de Pau Riba, que les va recuperar per a aquest nou disc. Això justificava el fet, poc habitual, que Pau Riba cantés cançons que no havia composat per a ell mateix.

Així que en Pau va dedicar cançons al Gladiol, el Clavell, el Gessamí, el Panical, el Nenúfar i el Crisantem, set temes que ocupaven les dos cares del primer vinil del disc. Mentre que la tercera cara tenia quatre temes més: «Trans-passar», «El gegants d’Europa», «Cant egregorià», «A fer non-non» i «Nuún»; la quarta cara del disc estava en blanc. Les cançons s’insereixen en la narració que s’inclou al disc, i que esdevé una crònica particular de la cançó i d’ell mateix.

Efectivament no és gens difícil identificar les referència que trobem al relat que acompanya les cançons, en un llibre de 42 pàgines, en format elapé i paper pergamí. La història comença quan el narrador, el mateix autor, va a portar un plec de cançons a casa de la Maria del Mar —també coneguda com a Mimà— i es troba la casa envoltada per un jardí, al quan penetra fins que es troba setze gladiols que fan de guardians —«aquells setze gladiols, val a dir-ho, car n’hi havia exactament setze»—, mentre el més espinós de tots l’acusa d’arrencar la rosa de la cançó. A partir d’aquí se suceeixen un seguit d’aventures dins el jardí, mentre van apareixent referències a personatge coneguts, com Lluís Llach, Delfí Abella, Porter i Moix, Josep Maria Espinàs.... i s’intercalen en perfecta harmonia les lletres de les cançons. Un treball exquisit de literatura i cançó!!

Transnarcís, llibre-objecte i icona musical,  es va presentar en una caixa que conté un llibre de gran format en el que s’inclouen els dos elapés en vinil transparent, el llibre amb la narració i les cançons —amb traducció al castellà de Lluís Carandell—, 8 flascons amb essències de les flors cantades —creació del perfumista Rosend Mateu— i una fitxa per a cada una d’elles. Una obra d’art per sí sola... i difícil de vendre com a producte musical en el seu moment i pel qual avui es paguen quantitats prou considerables en els mercats col·leccionistes d’art i música.