Arranz-Bravo. 80 anys: present continu

Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet celebrem els 80 anys del pintor Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941). No podia ser d’una altra manera. L’Eduard no és artista de mirades retrospectives. Li interessa, tan sols, la mirada present de l’art, aliment, sentit i suport del seu treball artístic. Fins al passat mes de novembre, a través d’una àmplia selecció de pintures, escultures i obra sobre paper, l’exposició Arranz- Bravo. Present continu va celebrar l’hora artística present d’un dels pintors catalans vius més relle- vants de la generació dels anys seixanta a Catalunya. La mostra fou la primera d’un conjunt d’accions que es duran a terme en el marc de l’aniversari del pintor, com ara la presentació d’un llibre i una exposició dedicats a la fàbrica Tipel, a cura de Carlos Toribio, i l’edició de les memòries de l’artista, a cura de l’historiador i

Des de la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet celebrem els 80 anys del pintor Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941). No podia ser d’una altra manera. L’Eduard no és artista de mirades retrospectives. Li interessa, tan sols, la mirada present de l’art, aliment, sentit i suport del seu treball artístic. Fins al passat mes de novembre, a través d’una àmplia selecció de pintures, escultures i obra sobre paper, l’exposició Arranz-Bravo. Present continu va celebrar l’hora artística present d’un dels pintors catalans vius més rellevants de la generació dels anys seixanta a Catalunya. La mostra fou la primera d’un conjunt d’accions que es duran a terme en el marc de l’aniversari del pintor, com ara la presentació d’un llibre i una exposició dedicats a la fàbrica Tipel, a cura de Carlos Toribio, i l’edició de les memòries de l’artista, a cura de l’historiador i crític d’art Jordi Garrido.

Reivindicació del moment

L’obra actual d’Eduard Arranz-Bravo cristal·litza alguns dels valors artístics de la generació dels anys seixanta a Catalunya: la reivindicació del moment present, de la immanència existencial, d’una realitat viscuda de manera joiosa, irònica i crítica; una actitud que reaccionava contra la mirada espiritual i transcendent promoguda per l’informalisme hegemònic dels anys cinquanta i seixanta, i els dogmes i prohibicions de la dictadura. Això comporta dues actituds i temàtiques que retrobem a la pintura contemporània d’Arranz-Bravo: el cos humà i l’experiència radical del viure. Si el cos per a Tàpies era un territori hermètic i obscur, per a Arranz-Bravo és un motor propulsor d’energia desbordant, que té com a centres de gravetat quatre centres anatòmics que pinta i repinta obsessivament: el cap, el cor, els ulls i les mans. El cor és la font d’on brolla l’experiència emocional de l’art. La mà, el braç executor. L’ull és el mesurador. I el cap, la reflexió analítica necessària per a dur a terme qualsevol acció artística.

Positivitzar la decrepitud

Tot aquest substrat anatòmic és imprescindible per a centrar-se en la comunicació de la intensitat de vivències i instants vitals. La joia d’un ball, del plaer senzillament de viure, o de riure’s del viure. No es tracta d’una mirada frívola envers la vida. Arranz-Bravo és molt conscient de la naturalesa tràgica de l’home. Però no decau en l’abatiment ni el nihilisme. Positiva l’energia decrèpita cap a la vivència de la realitat que, viscuda amb intensitat en el present continu, pot resultar plaent i, fins i tot, joiosa. Són aquests moments encesos d’emotivitat els que li interessa captar i immortalitzar en la seva pintura contemporània.

Rotunditat escultòrica

En l’àmbit escultòric Arranz- Bravo ha treballat en una dimensió emocional interessada en la captació de l’harmonia i la rotunditat vitals. A Bravo (2020) realitza una escultura serena, estructurada, com una arpa descansant després d’un concert, trobant el punt exacte entre l’ordre i el tacte. Finalment (2020) és també una obra de serena rotunditat, com un punt final d’un llibre. Perquè l’Eduard no ha perdut aquesta fam interior de trasbalsar-nos i sacsejar-nos, la qual, tal com indica el poeta Paul Valéry, és un dels trets més distintius dels grans artistes i poetes. És el mateix punt rotund que trobem en algunes de les seves pintures, com ara Tuto (2020).

Cal tenir sempre present la biografia artística del nostre pintor, atès que pocs artistes catalans vius poden fer gala d’una trajectòria tan rica i intensa. Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) –pintor, gravador, escultor i dibuixant– es forma a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i amb 25 anys, a través de la mediació de Rafael Santos Torroella, inicia la seva trajectòria a la galeria Gaspar, on exposarà amb regularitat fins a finals dels anys setanta. El 1968 inicia la col·laboració artística amb Rafael Bartolozzi, amb qui realitzarà obres i accions rellevants al seu temps, com ara els murals de la fàbrica Tipel de Parets (1969), l’exposició Mides universals (Saló del Tinell, 1979) i la representació al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia (1980).

Trajectòria internacional

Durant la dècada dels vuitanta, ja en solitari, es trasllada a Cadaqués, on exposa amb regularitat a la galeria de Lanfranco Bombelli, i estableix relació amb la comunitat artística internacional del poble, com ara Richard Hamilton, Dieter Roth i John Cage. En el camp cinematogràfic, és director artístic dels films de Jaime Camino (Luces y sombras) i Bigas Luna (Triade). El 1989 té lloc una gran exposició antològica al Palau Robert de Barcelona i al Paço Imperial de Rio de Janeiro (Brasil). A la dècada dels noranta, s’instal·la a Vallvidrera i inicia la seva relació professional amb la Galeria Franklin Bowles de Nova York i San Francisco, amb la qual ha realitzat més d’una quinzena d’exposicions. A partir del 2010, té representació galerística també a la Xina i Rússia.

Fundació Arranz-Bravo

El 2009 obre la fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet, dedicada a la promoció de la seva obra i l’art emergent. En aquesta ciutat l’artista és autor dels seus dos monuments principals: L’acollidora (1985) i El pont de la llibertat (2007). Ha sigut fotografiat per Colita, Xavier Miserachs i, recentment, Jean Marie del Moral. Han escrit sobre la seva obra Baltasar Porcel, Rafael Santos Torroella, Camilo José Cela, Luis Racionero, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, José Corredor Matheos, Francesc Parcerisas, Antoni Marí, Vicenç Altaió, Conxita Oliver, Arnau Puig, Pilar Parcerisas, Ricard Planas, Jordi Garrido, Núria Poch, Jèssica Jacques, Antoni Llena, Bernat Puigdollers, Aina Mercader i Albert Mercadé, entre d’altres.