Arran d’una conversa amb l’amic i filòsof David Armengou en un parc de Berlín envoltats de llum tardorenca, sobre art, natura, ésser, dolor, mort, resiliència, rebrotar, és on es van coure les idees d’aquest text.
Hi ha un moment en el cicle còsmic al qual està sotmesa la natura del nostre planeta en què hi ha una confrontació amb el no-ésser. És un deixar de ser, com a organisme latent. L’ésser queda en suspensió i d’alguna manera es posa a recarregar bateries. El que caracteritza l’ésser en la natura és la persistència. El no-ésser dona pas a un son lethargic: un descens en la nit.
Totes les mitologies universals descriuen aquest moment com un descensus ad inferos, un descens a l’inframon. Així com Persèfone, deessa de la fertilitat, és segrestada per Hades, déu de l’infern, ocasionant que el món es converteixi en un desert. No serà sinó amb el retorn de la filla segrestada al món de la llum que es podrà restablir l’ordre natural. Un acord entre els déus va establir que Persèfone podria passar sis mesos al món dels vius (primavera i estiu) i l’altra meitat de l’any al món dels morts (tardor i hivern). És interessant observar com totes les religions arcaiques es desenvolupen a partir de cultes a la fertilitat de la natura. I que el seu ressorgiment implica necessàriament una confrontació amb la nit de l’ésser. Entesa aquesta com un període de silenci i quietud.
Quan la vida torna, després d’un esdeveniment traumàtic, s’estableix un equilibri que anomenem resiliència. La resiliència psicològica és la capacitat que té una persona per resistir davant les adversitats de la vida i de desenvolupar un procés vers la plenitud existencial. La resiliència és el rebrotar en la vida humana.
Després de les grans catàstrofes que ha patit la humanitat, ja siguin naturals (epidèmies, terratrèmols, etc.) o culturals (guerres, crisis econòmiques, etc.), s’han produït grans períodes d’evolució i explosions de creativitat. La creativitat juga un paper clau en el procés resilient. Ja que la capacitat humana de creació fa possible una acceptació del patiment i opera una transformació en l’individu. A través de l’elaboració intel·lectual, ja sigui artística o científica, s’adquireix una distància del dolor, una comprensió del patiment i, el més important, un sentit per continuar vivint. Rebrotar, ja sigui humà o vegetal, requereix per tant un replegament en si mateix, una confrontació amb el no-ésser. Els arbres perden les fulles a la tardor i el seu creixement s’atura o s’alenteix. Aquest replegament els protegeix dels danys causats per les dures condicions climàtiques. Les letargies introspectives humanes o els períodes de dol tenen un efecte reparador, alhora que ens enforteixen enfront les tragèdies de la vida.
L’esperit humà sempre és capaç de trobar noves estratègies, d’imaginar nous astres en la foscor, d’inventar nous colors i flors a l’hivern
Et poden
Interessar
...
