970x250_appec2021
Conxita Oliver: \

Entrevistes

Conxita Oliver: "Vincular l’art al territori és una tasca primordial"

bonart barcelona - 10/02/22
Impremta Pages - banner-180x178Banner_bonart_Espai_del_Peix_OCT21_AW

Conxita Oliver (Barcelona, 1957) Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), ha desenvolupat la crítica d’art a la revista Batik i Arte Omega, al Suplement Cultura del diari Avui, a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura i Ona Catalana i en mitjans especialitzats com El Temps de les Arts i Bonart. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya; membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya; responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura; Directora de l’Arts Santa Mònica; Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021) i Cap de l’Àrea de Difusió i Cooperació Artística (2017-gener 2022) del Departament de Cultura. Ha comissariat i coordinat un centenar d’exposicions i és autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

En 40 anys de trajectòria, has viscut moltes etapes del Departament de Cultura: com van ser els inicis i què ha canviat respecte avui?

En el moment de la creació del Departament de Cultura, l’any 1980, el conseller Max Cahner va destinar els pocs recursos disponibles a construir una estructura institucional i administrativa que permetés el desplegament de les polítiques culturals necessàries per al país. Malgrat que es va tractar d’uns anys complicats, es van fer esforços importants per recuperar institucions sorgides durant la Mancomunitat i la República, donant-los una nova embranzida. En aquesta dècada culminava el traspàs de competències en matèria de cultura per part de l’Administració de l’Estat. Eren moments de gran il·lusió perquè tot estava per fer i la suma de complicitats ens feia imbatibles. D’aleshores ençà, s’ha portat a terme un important procés d’expansió de serveis i d’equipaments, encara que tenim molt camí per córrer. La política cultural catalana s’ha caracteritzat per períodes d’iniciatives destacables que han tingut poca permanència sobretot per la manca de continuïtat de les mateixes polítiques feta pels predecessors i també per la precarietat pressupostària que ha condicionat el seu creixement. Cal una entesa entre tots els agents que intervenen en la definició de la política cultural per situar la cultura com a eix bàsic i identitari de país a fi d’arribar a un consens pel que fa a les principals línies d’actuació. Per tal de reivindicar el paper cabdal del fet artístic i cultural a Catalunya i de remar en una única direcció, és fonamental establir acords polítics d’ampli registre.

Vas ser directora de Santa Mònica i hi has treballat i col·laborat molts anys. Quin ha estat el teu vincle amb aquest centre d’art al llarg de la teva carrera?

L'any 1984 l’antic convent de Santa Mònica va ser declarat monument historicoartístic d’interès nacional i es va convertir en un espai expositiu de la Generalitat de Catalunya, essent restaurat pels arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana. El 1988 aquest nou equipament artístic s’afegia a la Fundació Joan Miró, el Museu d’Art Modern, el Museu Picasso i el Palau de la Virreina amb un compromís per l’art contemporani. El Departament de Cultura, atenent a la manca d’infraestructures artístiques a la ciutat de Barcelona i per extensió a Catalunya, va elaborar un programa d’exposicions que va compaginar la presència d’artistes de renom internacional amb la revisió de diferents èpoques de l’art català. Un cop el MACBA en funcionament, amb participació de la Generalitat en el consorci, el Centre d’Art Santa Mònica, del 1995 al 2002, va passar a cobrir buits sobre l’art català en un nou objectiu: la revisió de trajectòries i de col·lectius d’artistes nascuts durant les primeres dècades del segle XX. L’octubre de 2003, després d’un tancament per a la millora de les seves instal·lacions, es va orientar cap a la creació contemporània emergent i la seva producció. Entre el 2009 i el 2013 es va redefinir conceptualment i es va iniciar una programació que havia d'atendre l'encreuament de diverses disciplines de la creació artística contemporània amb la ciència, el pensament i la comunicació com a eixos estructuradors. El 2013 es va iniciar una nova trajectòria com a Centre de la Creativitat que vaig dirigir durant tres anys per reorientar el projecte com a laboratori d'idees i com a punt de confluència de la creació contemporània. Des d’aleshores fins a l’actualitat, he estat directament vinculada a Santa Mònica des de diferents encàrrecs i tasques que m’han acompanyat al llarg de la meva vida professional.  

Has estat comissària d’un centenar d’exposicions. En destacaries alguna? Hi ha alguna mostra en especial que creguis que és important de posar en marxa i que encara no s’hagi plantejat?

Totes les exposicions les he conceptualitzat i concebut amb la voluntat d’augmentar la capacitat de reflexió, pensament i coneixement i, sobretot, captar sensibilitat envers l’art contemporani. No en destacaria cap en particular perquè sempre m’he guiat pel discurs crític, la metodologia, la rigorositat, la recerca sistemàtica, el suport documental i l’anàlisi exhaustiva. Defenso la mediació amb el públic per trencar amb la incomprensió i fer de pont entre els artistes i la societat. Qualsevol mostra que neixi amb aquests paràmetres és del tot necessària.  Igualment, cal promoure la pedagogia i l’ensenyament de l’art a les escoles on s’estan formant els futurs agents artístics que interactuaran amb l’art del seu temps.

Gestora cultural, programadora i comissària d’exposicions, crítica d’art... En quin paper et sents millor?

En desdibuixar-se les fronteres entre les disciplines professionals, l’aventura intel·lectual és versàtil i plural, com ho és la mateixa obra d’art que participa d’una complexitat de llenguatges, d’una diversificació de formats i d’una multiciplicitat de resultats. Avui, l’intercanvi de rols ja ha esdevingut normatiu. Crec que mai he diferenciat cap d’aquests papers, sinó que tothora he actuat prenent una posició polièdrica i plural de diàleg entre els diferents agents per ajudar a eixamplar la nostra esfera cultural. Cal promoure les interseccions i accelerar el triomf de la creativitat com a valor, així com impulsar els àmbits de la producció, l’exhibició i la difusió per al desenvolupament de la pràctica creativa. Tots esdevenim crítics a través de projectes artístics quan els emprem com a eines de pensament i de coneixement. Però, sobretot, el gran repte és el d’adaptar-se als canvis permanents del llenguatge artístic, de caràcter transversal i en constant mutació, sia des del lloc des d’on s’actuï.

Per què és important vincular l’art al territori? Quines potencialitats poden desenvolupar els municipis a través de l’art? Com valores la labor dels tècnics i tècniques municipals d’arts visuals?

L’art és un generador de cohesió social, participació i acció comunitària. Per tant vincular l’art al territori des d’una vertebració del teixit artístic de Catalunya és una tasca primordial. Estimular i promoure accions en una ordenació més sòlida, estable i equilibrada de forma coordinada entre la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments és una de les missions prioritàries que té el Departament de Cultura. Coordinar esforços i provocar debat i treball en xarxa es podrà portar a terme d’ara en endavant gràcies al paraigua jurídic que suposa la publicació del Decret i de l’Ordre del Sistema Públic de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya. Tenint en compte la tipologia dels equipaments, així com els objectius que corresponen a cada categoria, els vuit centres territorials municipals (i els que s’hi puguin incorporar en un futur) se situen com a centres de referència per col·laborar i dinamitzar els agents artístics de cada territori, fomentar la seva interrelació amb el sector de les arts visuals i amb altres àmbits del pensament, i fer-ho tant a escala local, nacional com internacional. La tasca de les tècniques i dels tècnics d’aquests centres és fonamental a l’hora de crear canals permanents d’intercanvi, establir sinergies i incrementar activitats amb la finalitat que l’art contemporani a Catalunya guanyi presència en les polítiques públiques i privades. És important de subratllar que tota actuació cultural s’ha de repensar en funció de la seva rendibilitat i benefici social i que els recursos públics han de tenir el seu retorn per a la comunitat. La cultura i l’art juguen un rol fonamental a l’hora d’imaginar formes de vida en comú, i també processos alternatius d’interrelació.

Et poden
Interessar
...

970x250_appec2021