La Fundació Mapfre inaugura "El gust francès" i "Jorge Ribalta. Tot és veritat"

La Fundació Mapfre inaugura l'11 de febrer El gust francès i Jorge Ribalta. Tot és veritat. Ficcions i documents 1987-2020, dues exposicions que obren la temporada del 2022 i que es podrán visitar fins al 8 de maig.  

L'exposició El gust francès, un projecte transversal que abasta un període històric tan extens que no pot ser comprès sense el seu context històric. Comissariada per Amaya Alzaga, la mostra aborda també aspectes que fan visible aquesta evolució, com les relacions diplomàtiques, la història del col·leccionisme o la construcció de les identitats nacionals. A través de nombroses pintures (45), dibuixos (16), escultures (8), peces d'arts sumptuàries i decoratives (31) i objectes d'ús quotidià, l'exposició vol endinsar-se en l'evolució del gust francès al nostre país, fins al moment només estudiat de manera puntual.

El gust francès és un projecte que, lluny de construir-se com un discurs tancat, pretén obrir noves línies de coneixement respecte a la presència de l'art gal a Espanya durant els segles XVII, XVIII i XIX, període en què les dues cultures s'entremesclen i es mantenen íntimament relacionades. Es tracta d'un fenomen transfronterer en què es barreja la cultura i l'estètica gala amb l'espanyola. Comença al segle XVII, quan la França de Lluís XIV li pren el lloc a Espanya com a potència política i econòmica. És llavors quan la política absolutista del monarca inunda l'escena artística per propagar la magnificència de la imatge i del poder. S'imposa un estil de caràcter classicista marcat a través de la fundació a París de l'Acadèmia Reial de Pintura i Escultura (1648) i de les reals manufactures, que controlen la producció artística d'acord amb el llenguatge establert. El gust francès es desenvolupa i oficialitza al llarg del XVIII amb l'arribada dels Borbons al tron ​​espanyol, s'estén durant el segle XIX i arriba fins al començament del XX. Allò francès es converteix en sinònim de refinament, d'elecció de materials nobles en obres impecablement executades. Des d'Espanya s'adquireixen peces d'artistes gals que o bé resideixen a França o bé arriben a la Península per treballar a la cort.

Les prop de cent deu obres que es presenten procedeixen totes de col·leccions públiques i privades de la Península, i per tant són obres de patrimoni espanyol. La mostra s'ha concebut partint del moment en què comencen a arribar peces d'art francès al nostre país, quan França s'erigia en model del gust europeu, i es tanca a l'etapa en què es produeix el fenomen invers, quan és Espanya la que es converteix en focus d'atracció per a la cultura francesa, a causa de l'interès que desperta a la imaginació romàntica al llarg del segle XIX.

Aquest projecte és el resultat d'una profunda tasca de recerca, que ha permès treure a la llum obres que fins ara es donaven per desaparegudes, fer noves atribucions i restaurar un bon nombre de les peces presentades. L'exposició compta amb el suport d'importants institucions espanyoles com la Biblioteca Nacional d'Espanya, el Museu de Belles Arts de Bilbao, el Museu Nacional del Prado, el Museu Nacional Thyssen Bornemisza, el Museu del Romanticisme, el Museu d'Arts Decoratives o Patrimoni Nacional, així com de destacades col·leccions particulars, les obres de les quals es presenten per primera vegada en una mostra.

Per la seva banda, el projecte Jorge Ribalta. Tot és veritat. Ficcions i documents 1987-2020 conforma la primera exposició retrospectiva de Jorge Ribalta i recull l'evolució d'una fotografia il·lusionista d'escenificacions iniciada el 1987, fins a arribar a la «fotografia documental», el punt de partida del qual té lloc l'any 2005 i continua practicant avui dia. Comissarida per Valentín Roma, a partir dels grans conjunts i una lògica serial, el muntatge expositiu, cronològic, reuneix 14 sèries de treball compreses entre finals dels anys 1980 i 2020. També inclou una sala amb 4 projeccions i material documental que ofereixen un ampli panorama del treball del artista.

Les imatges de Ribalta –realitzades principalment en blanc i negre amb pel·lícula analògica– són fruit d'una observació rigorosa i matisada. Amb el seu treball l'artista fa un recorregut pels paisatges en procés de canvi del capitalisme tardà de la nostra època. Amb la seva obra l'autor fa no només un document, també una crítica, no exempta d'humor, de la cultura i els artefactes culturals amb què vivim i parla transversalment de l'art, política, economia, treball i història.