"Hernández Pijuan. La mirada d’Antoni Arola" a Palma Dotze

PalmaDotze presenta, fins al 6 de març l’exposició Hernández Pijuan. La mirada d’Antoni Arola, un projecte artístic on les obres d’Hernández Pijuan (Barcelona, 1931 – 2005), estaran acompanyades pels projectes lumínics del dissenyador industrial i interiorista Antoni Arola (Tarragona, 1960).

L’exposició, acull una selecció d’obres d’ambdós creadors, en les quals el color i la llum són els protagonistes i elements comuns en el seus respectius treballs. Gràcies a la mirada i apropament d’Antoni Arola a l’obra del pintor, llum i color van de la mà i estableixen un diàleg respectuós en el qual les obres de cadascun s’expressen. Hernández Pijuan afirmava que els colors de les seves obres no existirien sense la llum. Antoni Arola per la seva part, compon llum amb la qual escriu notes i descriu ritmes i harmonies lumíniques. Una ocasió doncs, per a veure la llum que componen les obres d’Hernández Pijuan amb la mirada d’Antoni Arola.

La que serà la tercera exposició individual de Joan Hernández Pijuan a Palmadotze posa de manifest que l’interès i la fascinació per la vida i obra d’aquest artista continuen vigents i són objecte de contínues revisions, ja sigui en exposicions, catàlegs i/o publicacions. La mostra presenta una selecció d’obres sobre tela i paper pertanyents a un extens cos de treball que l’artista va duu a terme entre els anys 1980 i 2000. Hernández Pijuan va conrear un llenguatge pictòric íntim i personal al llarg de més de cinquanta anys, que el va situar al marge de les successives corrents i estils dominants i que el va posicionar com un dels pintors més rellevants de l’àmbit artístic nacional de la segona meitat del segle XX.

Entre 1955 i 1956 va exposar les seves primeres obres d’estil figuratiu. Al 1957, va instal·lar-se dos anys a Paris i allà va conèixer les tendències abstractes franceses i l’expressionisme abstracte americà, que van influir en llur obra a llarg de la dècada següent. A principis dels anys setanta, el pintor imprimeix definitivament, un gir a la seva obra. Com ell mateix va expressar en diverses ocasions, comença a “ser ell mateix” i s’acaba el període de recerques i d’influències, treballant en una figuració sobre la qual va aplicar el què seria bàsic, constant i propi de tota la seva creació posterior. Per una banda la síntesis als colors i formes - que progressivament esdevenen més simples i esquemàtiques – , i fins i tot al procés, i per l’altre, el sentit espacial, que pren com a referència el paisatge de la Segarra, que segons l’artista va condicionar la seva forma de ser, viure i també la seva pintura. Aquest apareix als seus quadres ja sigui representat com a espai ordenat o al·ludit a través de la referència a grans superfícies modulades o vibrats, i alhora conviu amb l’ evocació de perfils d’arquitectures, plantes o flors. Tanmateix aquest paisatge i els seus colors, com va afirmar l’artista, són creats també per la llum: “No podria dir que els colors dels quadres fossin grocs de cadmi, ocres, verds maragda o blaus d'ultramar, sinó que se'm configuren pel que representen, és a dir: color de blat madur, de blats verds, glaucs, rostolls o en moments d'una llum que defineix un paisatge. Colors que no existirien sense la llum que els precedeix.”