El refugi de la llibertat

Són molts els pensadors, artistes i creadors que s’han refugiat en cabanes a les muntanyes, prop del mar en llocs quasi deshabitats o en despatxos rònecs i foscos, per trobar el silenci –i, per tant, la llibertat–, i allunyar- se d’una societat extenuant, devastadora. La societat global –postmoderna– sembla la més informada de la història, per en realitat n’ és la més desinformada. Davant l’impacte continu i desproporcionat de meteorits informatius –sempre intencionats–, es fan necessaris espais de silenci que motivin el pensament crític i el lliure albir. És a dir, eines educatives mplies que vagin més enllà de les lògiques escolars o l’aprenentatge de continguts.

L’educació  actual imposa valors de competitivitat, d’eficàcia i d’individualisme que van lligats a les demandes de la societat de consum. També  afronta reptes profunds com a conseqüència de la globalització  que imposen noves realitats, valors i necessitats de manera quasi immediata. Com a resultat d’aquesta situació, estan desapareixent de les aules continguts que requereixen temps i calma, com ara la història de l’art, l’ ètica i la filosofia –la darrera llei educativa, LOMLOE, farà  que alguns estudiants no hagin obert un llibre de filosofia al llarg dels 10 anys de permanència al sistema escolar públic–, en pro dels continguts tecnològics que, suposadament, reclama el mercat laboral. En resposta, cal reivindicar i exigir la recuperació  dels plantejaments ètics, filosòfics i polítics. És a dir, “humanitzar” l’educació  i promoure el pensament, la gestió de les emocions, el debat i la crítica. Però l’educació  va més enllà de les aules, les famílies i l’entorn, i cal que les institucions culturals esdevinguin un refugi, una eina de transformació social.

La imatge, la idea, que es té dels museus o sales d’exposició –i totes les seves variants– és antiga, rància. S’han d’imposar estratègies de connexió tractant temes quotidians, propers a la realitat que viuen les persones i que afavoreixin la inclusió i l’accessibilitat. Cal obrir les portes a les contradiccions del món contemporani i deixar que les persones gaudeixin de l’experiència de l’art, del discurs de l’artista i de la interpretació del relat sense cotilles ni guions preestablerts. O, utilitzant les paraules de Penelope Curtis –exdirectora de la Tate Britain–, “han d’atraure persones per tal que el museu esdevingui la seva llar, un lloc segur on puguin expressar les seves opinions com no farien en altres llocs”. En definitiva, els centres d’art i pensament han de ser refugis per a la imaginació, les emocions i la llibertat.

Crèdits de la imatge: Silvia Gubern. Escultura, 1968. Col·lecció particular.