Salvador Sunyer, Director del festival Temporada Alta

Salvador Sunyer Bover (Salt, 1957) és un home renaixentista, d’acció , amb un refresc sempre al costat –per pujar el sucre de la diabetis– i que pot passar desapercebut quan visita sovint la Llibreria 22, compra al mercat del Lleó  o viatja amb la seva moto mig atrotinada, amunt i avall, des del casc antic de Girona fins al de Salt, on hi ha les oficines centrals de la productora Bitò. L’empresa que va fundar el 1991 amb Josep Domènech i Xicu Masó està ubicada al Teatre de Salt, un edifici que antigament es deia Can Panxut; el primer lloc on vaig veure teatre de ben petit. Amb això de la motocicleta amunt i avall sembla l’artista Enric Ansesa, l’home dels negres i un altre dels grans creadors catalans. Val a dir que, abans de conèixer Sunyer Bover, vaig coincidir diverses vegades en trobades poètiques a Les Bernardes de Salt amb el seu pare, l’escriptor i polític Salvador Sunyer Aimeric, una persona que respirava pau i tamb  humanitat per tot arreu.

Amant de la cultura i de les arts, en Salvador s un home hiperactiu amb capacitat per interconnectar universos i captar i identificar talent. A banda de tenir tota mena de reconeixements –premis de la crítica d’art, Premi Nacional de teatre, premi Butaca…–, ha sigut uns dels impulsors de les Sales Municipals d’Exposicions de Girona (els fonaments del que ha acabat essent el Bòlit, Centre d’Art) i d’haver convertit, en el seu moment, el Centre Cultural La Mercé en un petit Centre de Cultura Contemporània de Barcelona a la gironina; a més de portar el cicle de xerrades del literat Jordi Llobet a Girona –i tutoritzades pel programador Josep Maria Clavaguera–, eren una delícia i em van fer conéixer un dels col laboradors d’aquesta revista, Luis Antonio de Villena, parlant d’Oscar Wilde.

Però seguim. Quan va fundar Bitò Produccions, s’havien de dedicar també a editar llibres (el bitò de les arts gràfiques) però  van acabar “editant” arts escèniques de manera transversal. El 1992 va engegar el Temporada Alta –era l’any de la febrada olímpica– i ara en celebrem el 30è aniversari. L’acte de presentació d’aquesta edició tan especial es va fer al Teatre Municipal de Girona amb una platea plena i orgullosa de veure com aquest artefacte creatiu, comunicatiu i divulgatiu s’havia convertit en quelcom enorme, de referència del sud d’Europa i amb tirada internacional transoceànica. Un acte senzill i eficaç  que va posar èmfasi en la programació  actual, en la transversalitat i que va acabar amb un videoart impactant que un dels seus fills articula, any rere any, amb encert i transgressió. És un plaer parlar amb ell i ho faig amb primera persona, perquè no entendria fer-li aquesta entrevista amb un “vostè” al davant.

Al llibre Elogi de la follia, Erasme diu que la follia és el motor per moure el món; Freud diria que les pulsions d’amor i sexe. Trenta anys del Temporada Alta, des de Salt al Món… Alguna cosa de sana bogeria hi ha d’haver, no?

Bé, hi ha dues coses: nosaltres som de Salt. Però vam néixer a Girona. Ara tenim bicefàlia Salt/Girona, Girona/ Salt. Vist des d’ara, sembla una follia; però vist des de llavors, no. Nosaltres no vam dir: “Farem un gran festival!” Sinó que vam dir: “Farem una gran programació, que anirem revisant cada quatre anys.” El nostre objectiu era posar una mica de follia cada quatre anys, peró  no una que fos irrealitzable. Malgrat que sí que reconec que hem tingut molts fracassos, com tothom! Hi ha una part de follia i una altra part de colzes.

A vegades hi ha aquest mite en el món de la cultura, que es treballa poc i la gent es diverteix més. Potser la ignorància és molt atrevida.

Hi ha moltes hores darrere qualsevol preparació cultural i artística. Ha sigut molt difícil tirar endavant però, en definitiva, és una feina en què  t’ho passes bé, no et pots queixar.

El 1996 es va començar a encarregar el cartell a un artista visual. El primer va ser el de Leonard Beard. Llavors, el 2003 hi hauria una col laboraci amb Ferran Adri  i el fotògraf Francesc Guillamet. Però l’elenc s de primer nivell: Antoni Tàpies, Carlos Santos, Àngel Jové , Perejaume, Manel Esclusa, Toni Catany, Antoni Llena, Eugènia Balcells, Francesc Torres, Antoni Miralda, Jordi Colomer, Frederic Amat, Eulàlia Valldosera, Santi Moix, Joan Fontcuberta, Evru, Carmen Calvo… i l’actual, de Pere Noguera. Quines són les directrius i el criteri?

Creadors que reflecteixin el nostre esperit de risc i de barreja. I quan els fem l’encàrrec no limitem mai la creativitat. No condicionem. Bàsicament, tothom fa el que vol! Mai és  el que faran. És el principi director. Sobre això, hi ha una anècdota amb Antoni Tàpies. El vaig trucar i no sabia si acabaria acceptant. I, quan el vaig anar a veure, resulta que ja ho tenia tot preparat i fet. Va ser una sorpresa i li estaré sempre agraït, després ens vam quedar una llarga estona parlant.

La teva relació vital amb les arts i amb l’art contemporani és una constant com veiem amb el tema dels cartells, per exemple. En el Temporada Alta no podia ser menys. Des del logotip d’Antoni Tàpies, el cartell del 2008 reconvertit en emblema, fins a la dimensió que pren el festival, marcadament transdisciplinari.

Crec que són les arts, que cada vegada estan més interrelacionades entre si. A l’hora de posar etiquetes veient un espectacle, cada cop ens és més complex. Què  hi poses? Teatre, circ, música, cinema experimental, instal·lació  happening… Què  vol dir? Doncs que la barreja és molt general. En un festival d’arts escèniques en relaci amb la plàstica o el cinema, és important que hi hagi una barreja. I és que tenim una base potent: la creació  contemporània. El festival és bàsicament d’arts escèniques però  té  branques en totes les direccions. No hi ha fronteres entre llenguatges i per tant s’explica que hi hagi des d’Albert Serra fins a Cabosanroque passant pel flamenc més contemporani. A més, cal apuntar que els ciutadans cada vegada són més permeables a entrar a altres llenguatges que no són tan còmodes. Jo crec que el ciutadà  té més tendència a jugar en diversos llenguatges.

Un dels temes és si les coses són o les fem massa críptiques, enrevessades. I a més, el risc necessita una pedagogia extra? Si no fem aquesta tasca és complicat arribar a nous ciutadans?

Hi ha hagut una poca llarga d’entendre que el que no entenia ningú  era molt bo. Hi ha coses que no entén ningú  que són molt dolentes i d’altres que entén tothom i són molt bones. El que s important és intentar que la gent pugui anar trobant claus per entrar en el que és més contemporani. Si vas a un espectacle per primera vegada i et posen la cosa més contemporània, no ho entendràs. La gent entra en el món de les arts per una cosa que li és comprensible. La feina del programador és anar pujant esglaons, any rere any. Perqué  llavors et trobes que ara molta gent accedeix al que fa anys era impossible. Quan tu ets un artista, de l’ámbit que vulguis, el que vols s que arribi a com més gent millor. Una altra cosa és el que no vol l’artista ni el programador, que és que a la gent no li has de donar sempre tot el que vol. Li has de donar sempre més del que vol.

Sobre el que la gent vol, fa temps que estem bastant o molt condicionats pel que és políticament correcte. En una conversa que vaig tenir recentment amb el cineasta Albert Serra, es queixava que si fas creacions sense “cap” rerefons social sembla que estiguis sent banal i no t’interessi l’entorn. Com si l’art i la creació s’haguessin de justificar.

En bona mesura hi estic d’acord. Hi ha hagut i hi ha en la darrera época una tensió molt potent en l’ ámbit social per visibilitzar temes com ara emergència climàtica, desigualtats, feminisme... i l’art és un vehicle extraordinari per fer-ho. Però  en cap cas podem capar aquesta radicalitat que té el pensament contemporani d’avantguarda o haver de justificar fer un art que no explica problemes socials. També  crec que és un tema relacionat amb el fet que sembla que el pressupost de Cultura sempre és més fàcil de criticar i retallar enfront d’altres àmbits i que la cobertura social pot ser un bàlsam. Però  això  pot ser un equívoc. Nosaltres el que sí que hem fet en aquest àmbit s crear el 2013 la Fundació Ciutat Invisible (amb referència a l’emblemàtic llibre d’Italo Calvino). Un dels eixos nuclears és posar èmfasi en la promoció de programes socials i educatius per apropar les arts escèniques a joves i persones amb risc d’exclusió, una de les darreres col·laboracions amb la Fundació Catalunya-La Pedrera i la Fundació Girona Est, creada per un grup d’empresaris gironins.

Parlant de pressupost. És complexa la relació publicoprivada?

No és fàcil, perquè  venim d’un model en què l’administració  ha tingut molt de pes econòmic i estructural i els agents privats tot just naixíem. Alguns cops el privat s’ha entès com un rival que nom és busca el benefici. Aquesta no és la prerrogativa dels que ens dediquem a aquest sector. Aquestes lògiques s’estan relaxant però molt sovint és una qüestió de persones. L’excès de burocr àcia tampoc ens ha ajudat ni a nosaltres ni a les institucions. També des de la Fundació Ciutat Invisible estem propiciant els punts de contacte entre els agents culturals i els sectors empresarials, que sovint necessiten traductors i assessors per apropar-se als àmbits culturals. Malgrat que tenim un país amb molta tradició de mecenatge.

En la presentació del 30è  aniversari parlaves de futur. Com el veus?

Amb molta il·lusió, perquè  tenim un gran equip, moltes idees, persones que ja estan fent tasques que fèiem nosaltres més directament i, com s’ha pogut veure, tot continua funcionant perfectament. Els relleus generacionals són inexorables, a més d'un deure.