Adéu a l’universal Ricardo Bofill

El passat dia 14 de gener ens deixava Ricardo Bofill, un dels arquitectes amb mes projecció internacional del nostre país. Un arquitecte del món, que va escampar el seu talent arreu, amb un llegat de més d’un miler de projectes repartits per 40 països diferents.

Bofill va ser des del primer dia un arquitecte visionari. Als anys 60, el seu primer experiment, el Taller d’Arquitectura, ja va ser tota una declaració d’intencions del provocativa i trencadora que seria la seva carrera professional. Aleshores va aplegar, treballant conjuntament, arquitectes, filòsofs, economistes i poetes, entre altres, posant de manifest el paper rellevant que té l’arquitectura en la construcció de la societat.

La firma de Bofill forma part d’un dels símbols de l’obertura de la Barcelona olímpica al món: l’aeroport del Prat, que ell mateix va ampliar anys més tard amb la Terminal 1, un espai elegant, obert i lluminós que s’obre a les pistes d’enlairament i aterratge i s’estén en totes les direccions. Encara a la Ciutat Comtal, seves són també obres com el Teatre Nacional de Catalunya, la seu de l’INEFC o el polèmic Hotel Vela.

La casa particular que va construir-se a Mont-Ras és un altre dels seus projectes més trencadors i brillants a Catalunya, al costat d’altres utopies construïdes com el Castell de Kafka a Sant Pere de Ribes, el Barri Gaudí de Reus o els Laboratoris de Lliçà de Vall.

A l’estat espanyol, l’empremta de Bofill es troba al Palau de Congressos o el parc Manzanares a Madrid, i especialment al País Valencià on destaquen la renovació de la llera del riu Túria amb els Jardins del Túria a València capital i la Muralla Roja de Calp.

Però entre la seva obra, l’habitatge social, “el repte més difícil per a un arquitecte” segons ell mateix defensava, va ser present durant tota la seva carrera professional. El Walden 7 a Sant Just Desvern, n’és, segurament, l’exemple més significatiu, no només per la seva vistositat, sinó també pel que significa: un autèntic edifici d’habitatges cooperatiu pensat per a la interrelació entre les famílies. Una utopia de 1970 que buscava noves formes de viure i fer comunitat que avui és encara una reivindicació del tot viva.

A més Bofill va exportar amb èxit aquest model d’habitatge cooperatiu i social a l’estranger, amb especial presència a França i Algèria. Els barris Echelles du Baroque, al districte XIV de París, o el d’Antigone, a Montpeller, en són bons exemples. També ho són de la capacitat de Bofill per fer que les seves intervencions incidissin directament en la compactació dels barris i el planejament de les ciutats. I de la difícil però indispensable funció de l’arquitectura per aconseguir que les persones que habiten aquests espais se sentin orgulloses de viure-hi.

L’altra cara de l’arquitectura de Bofill és la dels grans edificis, com la seu de Shiseido Ginza a Tòquio, o la de Cartier, a París, a més a més de la Universitat Mohammed VI a Ben Guerir i Rabat. Sense deixar de banda els dos imponents gratacels que va alçar a la meca dels skycrapers, Chicago.

La petjada de Bofill és immensa, impossible de repassar sense trepitjar desenes de ciutats. Ja forma part, en majúscules, de la Història de l’arquitectura catalana. Descansi en pau.