Reagrupar

Comunitat, bé comú, béns comuns... Aquesta constel ·lació semàntica ha adquirit una presència creixent durant l’última dècada per oferir respostes a les quatre dècades d’hegemonia global del neoliberalisme. Però el que durant anys consistia en una crítica d’orientació progressista s’ha revelat darrerament com un camp de batalla: també els nous autoritarismes es consideren comunitaristes d’un nosaltres que no està renyit amb el racisme, la xenofòbia, el masculinisme i, en general, la reivindicació del privilegi com el principi per reagrupar- nos.

Els equívocs s’originen quan caracteritzem el neoliberalisme de manera insufi cient. És cert que ha aprofundit en la desestructuració de les nostres societats fomentant la rivalitat individualista, traduïda també en una dinàmica feroç de competitivitat global. Per això tots els comunitarismes sembla que es donen la mà a l’hora de reteixir el vincle social prioritzant la cura d’“els nostres”. Però el neoliberalisme ha consistit en quelcom més complex: un tipus de governança en què els subjectes que cooperen per reproduir la societat són alhora incitats a contendre en les cadenes on es valora el resultat de la seva cooperació. Per això els comunitarismes autoritaris es reclamen antineoliberals quan reivindiquen la reconstrucció d’un nosaltres davant de l’atomització social, però al mateix temps reforcen la verticalitat neoliberal en el repartiment de la riquesa, redireccionant les tensions socials contra els subjectes –migrants, dones...– que són moltes vegades les grans víctimes de la despossessió que origina l’enriquiment. Qualsevol reconstrucció d’una comunitat política que busqui radicalitzar la democràcia evitant una sortida autoritària a la crisi, ha de reconstruir els vincles de cura, però també fer llum sobre els veritables orígens de les tensions socials en la crisi: les herències de la colonialitat, les identifi cacions patriarcals excloents o les violències de la modernització sobre el planeta, repartint de manera mutualista i entre diferents tant la riquesa com el reconeixement que les nostres societats produeixen.

El camp de l’art, amb la seva activitat permanentment escindida entre la individuació i la socialització, es troba en l’epicentre d’aquestes tensions. Sacsejat entre el seu protagonisme durant la globalització neoliberal i el penós reconeixement de les seves debilitats estructurals en la crisi, està obligat a reconsiderar quin paper jugar en la reconstrucció d’una comunitat política que enfonsi les arrels en la història, però reconstituïda cap endavant sense tradicionalismes per un nosaltres porós a les seves fronteres amb l’alteritat i incloent a l’hora de reconèixer les diferències que alberga en el seu si.

A la imagen Berta Càceres, líder ambientalista, feminista i indígena lenca, assassinada a La Esperanza (Hondures) el 2 de març de 2016. Foto: Goldman Environmental Prize