La Fundació Vila Casas dedica una antològica a Luis Claramunt

Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas presenten l'exposició antològica de l’obra de Luis Claramunt (Barcelona, 1951-Zarautz, 2000). Luis Claramunt. Naufragis i tempestes pretén resseguir la seva fulgurant trajectòria de trenta anys i alhora reivindicar-lo com un dels artistes catalans més personals, intensos i dramàtics de la segona meitat del segle XX. Comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna, l’exposició transita al llarg de les diverses ciutats que van marcar la seva trajectòria: Barcelona (1970-1985), Sevilla (1985-1990), amb constants escapades a Marràqueix, i Madrid (1990-2000) amb el contrapunt de les estades estiuenques a Horta de Sant Joan (Tarragona), els set viatges a Marràqueix i la fascinació per la ria de Bilbao. La mostra es podrà visitar del 21 de gener a l'1 de maig del 2022.

Fill d’una família benestant de l’Eixample de Barcelona, Luis Claramunt va abandonar la llar familiar quan tenia 18 anys per submergir-se en la Barcelona més canalla i adoptar la cultura gitana. En els primers anys, la seva obra pictòrica recull un ventall d’influències molt evidents –des de Picasso a Munch passant per Goya, Van Gogh, Gutiérrez Solana o Nonell– però de mica en mica crea el seu propi imaginari expressionista valent-se d’un llenguatge cada cop més gestual o cal·ligràfic. Flâneur incansable, extreia igualment les seves fonts d’inspiració de la vida del carrer i dels seus autors de capçalera, com ara Stevenson, Conrad o Monfreid, tots ells narradors de dramàtiques aventures en el mar viscudes en primera persona, que l’artista va recrear de manera molt personal. 

Aquesta exposició antològica de la seva obra vol fer els trenta anys d'una trajectòria fulgurant i reivindicar-la com una de les més personals, intenses i dramàtiques de l'art català i espanyol de la segona meitat del segle XX. Sense però, la seva obra no és gens fàcil de classificar, per la seva naturalesa insubornable i irreductible. Vista amb perspectiva, podem dir que pertany a la gran família dels expressionistes de tots els temps: aquells que no ho van ser per adscripció a escola alguna, sinó de manera fatal i inevitable. Claramunt sempre va prioritzar l'expressió subjectiva de la realitat per sobre de la impressió objectiva, i per aquesta raó va anar modulant el seu sentit a mesura que s'anava desenvolupant el seu camí, com si a cada etapa la pròpia realitat li exigís una manera diferent expressar-la. 

La veritat és que Claramunt necessitava deformar la realitat per plasmar tot un entramat de tensions i dinamismes alhora exteriors interiors, encara, a diferència dels expressionistes alemanys de principis del segle XX, ja no hi havia cap actitud d?insurgència, sinó només l'aspiració de crear un espai visual dotat de vida pròpia, cosa que va aconseguir amb escreix.