Els monstres de Joan Fontcuberta

La cita d’Antonio Gramsci que diu “Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri” (“El vell món està morint. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres”) va ser la guspira que va portar Joan Fontcuberta a reflexionar sobre les relacions entre la fotografia analògica (del món vell) i les imatges generades per la intel·ligència artificial (del món nou). El fruit d’aquest treball és Monstres, l’exposició que es pot visitar a Can Framis de la Fundació Vila Casas fins al 23 de gener del 2022.

La mostra presenta mitja dotzena de projectes realitzats per Fontcuberta, com ara Trauma i Prosopagnosia (en col·laboració amb Pilar Rosado), alguns són més lírics i d’altres, més provocadors, com ara Beautiful agony, que a través de diferents pantalles mostra les cares de Donald Trump, Vladímir Putin, Joan Carles de Borbó i Dominique Strauss-Kahn tenint un orgasme mentre discursegen. Evidentment, aquests vídeos són deepfakes i el treball és una paròdia tenyida per la mirada crítica i carregada d’humor de Fontcuberta, una paròdia creada a partir d’algoritmes que li permeten manifestar els mecanismes de l’engany d’una manera deliberadament exagerada. I de passada recordar que els quatre personatges triats han estat involucrats en casos d’abusos de poder o escàndols sexuals. Ja sigui per la popularitat dels personatges triats o per les seves cares d’orgasme, Beautiful agony, que Fontcuberta ha creat juntament amb Pilar Rosado, és un dels plats forts d’aquesta exposició. I fer aquesta proposta no ha estat senzill.

El treball parteix de 3.500 videoselfies penjats al web Beautifulagony.com, que passats per una tecnologia basada en algoritmes crea una seqüència progressiva de rostres de persones en ple orgasme. Aquesta mateixa intel ·ligència artificial l’han utilitzat en l’inquietant Frenografies: atles visual de la bogeria, en què el punt de partida són els retrats que el doctor Joan Obiols va fer de malalts mentals que tractava durant els anys quaranta i cinquanta. Les imatges que Obiols va fer amb finalitats terapèutiques han estat digitalitzades per un superordinador que combina aleatòriament els píxels i crea nous rostres imaginaris que podrien ser reals però que tenen un punt abstracte i monstruós molt en la línia de les representacions de Bacon o Munch. Ara bé, si el conjunt de l’exposició és un viatge al país de les imatges virtuals, l’espectador amb el pretext d’un àlbum familiar malmès amb imatges mig esborrades també presencia les ruïnes de la fotografia analògica, i capta a través de les propostes creades a ritme d’algoritme que el progrés no es deslliura de cert tint apocalíptic.

Des del 2008 que Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) no presentava cap gran exposició a Barcelona, potser per això en aquesta ocasió ha posat tota la carn a la graella i el recorregut per la mostra no deixa indiferent. Amb la intenció de domesticar monstres, també s’ha atrevit a jugar amb la famosa fotografia del rei emèrit Joan Carles I davant d’un elefant caçat a Botswana. El treball l’ha titulat Botswana safari i l’ha configurat amb 20.000 tessel·les de marbre de Carrara gris. Però la peça encara amaga una altra sorpresa: el Petit Nicolás apuntant a l’espectador darrere d’un arbre, tota una al·legoria de la corrupció.

Per Fontcuberta, enamorat dels mosaics, les tessel·les de fa 2.000 anys serien com els píxels d’avui, i la tècnica li permet abordar temes antics i universals encara vigents en plena era de l’algoritme. Guardonat amb el premi internacional Hasselblad, considerat com el Nobel de la fotografia, Joan Fontcuberta fomenta el pensament crític des de fa més de quatre dècades. I l’impacte que ofereixen aquests Monstres vol respondre a la pregunta de quins monstres s’amaguen en la tecnologia, el llenguatge i la política. El conjunt abraça el document i l’especulació, les imatges naturals i les imatges postisses, unes combinacions emprades habitualment per l’artista, però que en aquesta ocasió resulten especialment torbadores potser perquè la creació de monstres és comuna en tots els humans com ja apuntava Goya al seu aiguafort El sueño de la razón produce monstruos.