Hannah Collins porta l'arquitectura egípcia a la Fundació Antoni Tàpies

Hannah Collins (Londres, 1956) ha estat reconeguda
per la dimensió documental complexa de les seves fotografies, que sovint es presenten en grans formats o en seqüències que apleguen diverses imatges d’un mateix indret. Des de la dècada de 1980 ha estat considerada una de les fotògrafes més singulars del panorama internacional. Les seves instal·lacions de caràcter cinemàtic han fos aspectes de la memòria col·lectiva, la història i la vida quotidiana. Amb el seu enfocament observacional desplega relats sorgits de localitzacions geogràfiques remotes. Tot i haver fotografiat fragments del món, les seves imatges generen una profunditat de camp que va més enllà de la percepció del que és local. Aquesta manera de fer és, en suma, un exercici de composició que utilitza la fotografia per portar-nos a, i posar davant de la nostra mirada, els llocs distants. Llocs comuns que en la resolució final de les seves obres acabaran semblant monuments. El projecte que Collins presenta a la Fundació Antoni Tàpies posa el focus en la figura de l’arquitecte egipci Hassan Fathy (1900-1989). En aquestes fotografies, ja siguin muntades en una seqüència i projectades com un film, ja siguin presentades en grans formats, Fathy emergeix com l’espectre d’un llegat modern vernacular oblidat. Les restes de grans projectes concebuts al segle xx, com el realitzat a Nova Gourna (1945-1947) o el de Nova Baris (1965-1967), són l’objecte d’una mirada que cerca fórmules de futur. A través de la fotografia les arquitectures de Fathy es redimeixen de la decadència i la ruïna que les amenaça. El treball que Collins ha fet al voltant d’aquesta figura podria entendre’s com una col·laboració que només és possible gràcies a la fotografia. Una acció que va més enllà del tribut a la memòria dels projectes utòpics realitzats per Fathy, i que consten com una de les contribucions més importants en els camps de l’arquitectura i l’urbanisme del món àrab.