Segona fase del projecte-assaig «Re-enactment» a la Casa de Cultura de Girona

En la segona fase del projecte-assaig «Re-enactment», que es presenta a la Casa de Cultura de Girona des del 27 de desembre fins al 15 de gener de 2022, es  pot visitar la intervenció de Josep Masdevall "La riuada del 1976" i els enregistraments de les accions de Pep Aymerich – Lluïsa Paredes "Entre el tot i el res II", Jordi Mitjà "L’habitació dels convidats", Lluís Alabern "Un home cec és una casa buida" i Borja Zabala "Que me miren, que me vean, apenas tiene importancia" produïts per la Casa de Cultura i comissariats per Marta Pol Rigau.

Al llarg de la trajectòria de Josep Masdevall es pot apreciar unes constants en el seu treball, d'una banda, des de la pràctica escultòrica, l'experimentació amb materials imprescindibles i depurats al màxim i, de l'altra, l’ús de procediments ínfims, l’acció,  per establir una convivència entre la presència i el context quotidià.

Dins de la lògica intrínseca de la seva concepció de l'escultura de l'espai, aquest  esdevé un lloc per desenvolupar l'obra i, amb aquesta finalitat, empra una metodologia mínima però sistematitzada que li permet trobar un equilibri entre l'estructura formal i els condicionants espaciotemporals. Però, com que l’objectiu del seu treball resideix en presentar una forma per generar una experiència, un joc, una complicitat amb l'altra. 

Si a "La riuada del 1976" dels anys noranta reproduïa el plànol de la Casa de Cultura a partir de rierencs, els quals pel trànsit dels usuaris s'anaven descol·locant, produint acumulacions similars als desbordaments efectuats per l'excés d'aigua fluvial. En l’actual re.enactment de "La riuada del 76" genera una estructura arquitectònica abstracta de la casa per configurar, amb les línies de pedres disposades com encreuaments entre les quadrícules del parquet del terra en un espai, literalment parlant, de transformació constant per l'efecte del pas de les persones. En paral·lel, disposa les pedres al sòl i fa penjar fils grisos del sostre que dibuixen línies verticals imperceptibles a l'aire i sostenen altres pedres. En conjunt es tracta d'un exercici espacial lleuger i, al mateix temps, complex, en les pedres troba cossos i en els fils la mínima aparença.

Tal com diu l’artista “Que en queda d’aquelles pedres que van dibuixar l’edifici? Segurament, poca cosa. Se les va emportar el corrent, es van desfer les línies precises de les parets i ara, ves a saber on són. Tot passa; i tot queda. Durant uns dies congelarem el record, fixarem la forma. Després, tot continuarà fluint.”