L’obra sonora mutant de Vacca

Vicenç Vacca és un artista que pertany a El meridià de Granollers, títol amb què Alexandre Cirici saludà amb un article a Serra d’Or l’arribada d’aire fresc a la Mostra d’Art Jove de Granollers del 1971. Granollers és la ciutat on Vacca va néixer el 1954 i que ha donat alguns del artistes més interessants de les darreres generacions, com ara Jordi Benito i Vicenç Viaplana. És una ciutat que va viure el I Festival de Música Progressiva el 1971, un esdeveniment expulsat a la perifèria de la Barcelona franquista amb Pau Riba i el seu Dioptria al capdavant, amb personatges poc comuns com ara Joan Illa Morell, conegut com a JIM, animador de la joventut d’aleshores i que va viure un dels happenings més estrafolaris de Salvador Dalí, amb Arranz-Bravo i Bartolozzi de comparses.

Vacca presenta a Tecla Sala una antològica de 15 de les seves instal·lacions sonores, des del 1986 fi ns a l’actualitat. Un artista que es vincula a una família de músics de jazz i arrelada al món sonor. Però Vacca no és un artista musical, sinó que empra el so com a material escultòric que necessita l’espai per respirar i com a esperó per provocar l’espectador i/o oient. Una de les obres ens parla directament d’aquest autoretrat empeltat de la família: How high the moon (1995), en homenatge al pare, atleta i músic de jazz. L’obra mostra una medalla invertida guanyada pel pare que apareix com una lluna en un paisatge desert.

L’obra de Vacca és una obra híbrida i heterodoxa, que acapara l’atenció en un nucli de caràcter objectual que li permet formular una proposta crítica o bé un espai de percepció sensible, que convida la participació de l’espectador, com a l’obra Retard (2021), que enregistra les paraules que hom li diu i les retorna com a so i com a recordatori. L’emissió de sons contra els objectes que tria és un altre dels trets característics d’aquest autor.

L’objecte té un punt de dadaista: un cap, unes sabates, cables o elements vinculats a les tecnologies del so o simples reproduccions d’imatges com ara la pintura de Turner a Zero còpia (2014). La instal·lació que obre aquesta antològica és Literatura universal (1986), un vídeo que enregistra la premsada industrial d’un cotxe ple de llibres i el seu resultat, una obra de mitjan anys vuitanta, en plena eclosió de la rebel·lió postfranquista que apuntava la generació emergent d’aquell moment.

La destrucció del passat té aquí ressò de nouveau réalisme, d’acumulació i destrucció dels objectes de consum. Les instal·lacions sonores exposades destil·len interès pels sistemes de reproducció, la comunicació, la interactivitat, la seriació, la mixtura de mitjans, l’aleatorietat i l’ús de signes i paraules. Diríem que és una obra que busca fer de l’obra un esdeveniment del present. No és només un exercici de so, sinó la recerca d’un temps present, una obra que sent reproducció en defuig, perquè vol fer de la reproducció un original, perquè es mou endavant i endarrere, perquè fa un forward pitjant un backward. L’obra té un punt de bucle, de retorn i reactualització constant i es tanca amb la creació d’una app interactiva d’art sonor per a mòbils a Grand Hall Lament (2013).

No hi ha etiquetes per definir l’obra sonora mutant de Vicenç Vacca, que troba en el títol d’aquesta exposició la millor pista, com sempre, amb una negació: Fora de cap lloc.