Reacció. Art Crictics React to

En milers de vídeos allotjats a la xarxa, alguns dels quals acumulen milions de visites, veiem gent reaccionant a tràilers de pel·lícules, a nous llançaments musicals, a programes de televisió vintage o a trends d’altres xarxes socials. Parlem dels vídeos de reacció (reaction videos en anglès), un gènere que ha aconseguit la popularitat gràcies a plataformes com ara YouTube i Twitch i que deixa entreveure tant les nostres pulsions voyeurístiques com la nostra necessitat d’establir vincles emocionals a través de la refracció i la reverberació. Seiem davant de pantalles on veiem un o diversos individus observant altres pantalles en un retorn potencialment infinit de l’espectador. Pantalles superposades, comentades, reaccionades...

Exegesi emocional en què el contingut ja gairebé no importa, allò que ens interpel·la és la reacció de l’observador, convertit ara en observat. Imatges on veiem allò que mirem i qui ho mira en un mateix frame. Sorgits com quelcom amateur i espontani, han acabat evolucionant cap a un gènere molt més sofisticat i ple d’autoreferencialitat. En canals com ara React, dels Fine Brothers, reaccionadors professionals –kids, teens, elders, youtubers, adults– visionen tota mena de contingut. A vegades, la cita (de la cita de la cita) dona peu a una cadena de reaccions en què el reaccionador és al seu torn “objecte de reacció”. És el cas de Kids react to Poppy, seguit de Poppy reacts to kids react to Poppy, seguit al seu torn per Kids react to Poppy reacts to kids react to Poppy.

En altres vídeos de format similar, els anomenats reaction mashups, desenes de pantalles inserides en un mateix quadre produeixen una cacofonia de reaccions en un infi nit acoblament de reflexos i respostes. Producte d’una cultura d’internet en què preval el valor d’intercanvi, els vídeos de reacció permeten la restauració dels vincles socials a través d’una elaboració de significat col·lectiva. Usuaris compartint contingut, veient-lo col·lectivament i comentant sobre les activitats dels altres per tornar a la presència dels cossos, inserir emocions i descobrir que no estem sols. I, no seria la crítica d’art un exercici semblant? No té sovint més pes la reacció del crític que l’obra en si? No és la crítica d’art una amalgama de reaccions que busquen distingir-se, però que s’acaben perdent en la immensitat del semblant?

Proposo un futur canal: Art critics react to: crítics d’art reaccionant en streaming al millor i pitjor vist en galeries, museus, fires, biennals... Podria ser el ressorgiment de la crítica d’art, una crítica directa i espontània, sense mediació i sense embuts.