Objectes de l’inconscient

Tenim una relació ambigua i singular amb els objectes que ens envolten. Des d’una premissa funcional, entenem l’objecte com un mediador útil entre el jo i les seves necessitats, entre desig i satisfacció. Resulta estrany l’apetit que no demani el socors d’un objecte per ser satisfet. Si anem una mica més enllà, ens adonarem que la forma de les nostres apetències és alterada per la intervenció dels mateixos objectes.

Descansar, menjar o estimar són pulsions bàsiques que serien impossibles de concebre sense una panòplia d’artefactes que modifi quen radicalment l’experiència humana. Aquesta sublimació dels apetits és el que coneixem com a cultura. Des de coordenades racionalistes, el disseny havia d’abastar, de la forma més breu i efi caç possible, la distància que separa la necessitat de la seva satisfacció. El resultat d’aquesta visió eren objectes efi cients, sobris i sense adorns ni fi ligranes. Aquest principi quedà resumit en eslògans poderosos com ara “la forma segueix la funció” i “menys és més”, que influïren de forma decisiva en el disseny del segle XX.

L’exposició Objectes de desig. Disseny i surrealisme. 1924-2020 explora com la via racionalista no fou l’única font d’inspiració en el disseny contemporani. El pensament i l’estètica surrealista descobriren que és precisament en l’espai entre el desig i la satisfacció, en l’espai de l’objecte, on tenen cabuda totes les forces vives de la imaginació: el joc, el misteri, les fantasies i les fòbies. Ens projectem en l’objecte i aquest esdevé un fetitxe del nostre inconscient.

El disseny d’inspiració surrealista tracta d’escapar de la lògica utilitarista del racionalisme, i adopta estratègies de creació més lliures en què el concepte de funció incorpora necessitats psicològiques. L’objecte surrealista no pretén ser útil sinó remoure els esperits.

D’aquesta forma alguns dissenyadors intentaran provocar aquesta reacció de l’inconscient transformant l’objecte en un cos viu a través de l’estètica organicista que també cultivaren artistes com ara Dalí, Tanguy i Jean Arp. Així, dissenyadors com ara Carlo Molino i Isamu Noguchi esvaïren les fronteres entre el natural i l’artifi cial per suggerir una intimitat biològica entre subjecte i objecte.

En un moviment complementari però de direcció oposada, altres dissenyadors han transformat el cos en objectes inerts. Seguint l’exemple d’artistes com ara Dalí i Raoul Ubac, diversos creadors han agafat la nostra fi sonomia com a inspiració per al disseny de mobiliari. El cos és una font inesgotable de sensacions íntimes que escapen al control de la raó i esdevé una porta d’accés a l’inconscient: així trobem la voluptuositat d’uns llavis al sofà Bocca, de Studio 65, o les faldes protectores al sofà La mamma, de Gaetano Pesce, però també el torbador assetjament d’un cos estrany a la cadira Homme, de Ruth Francken. L’exposició conclou amb un àmbit dedicat al pensament salvatge, allà on les forces repressives de la raó no operen amb efi càcia i des d’on és possible imaginar nous orígens i horitzons humans tal com trobem als videoclips de Björk o en els artefactes protètics de Dunne & Raby. El pensament salvatge és també el lloc des d’on treballar en un disseny no condicionat i genuí que ajudi a repensar els objectes del nostre desig en un segle XXI que s’endinsa en el desconegut.