Tothom és un curador

– Es considera vostè
un artista?

– Només ho soc en la mesura que tothom és artista.

És la famosa sentència de Joseph Beuys. En una performance televisada escrivia una altra sentència cèlebre: El silenci de Duchamp està sobrevalorat. Segons ell, Duchamp s’havia quedat curt, no es tractava que qualsevol cosa podia ser art, sinó que qualsevol és (som) artista. Expressava un anhel profundament democratitzador de l’art i la seva pràctica davant de l’objecte únic i la seva funció en relació amb el gust i el mercat. En l’esperit democratitzador de la frase de Beuys estava inscrita la concepció que l’ésser humà és creatiu; és a dir, que tots som creatius.

I hi ha mil maneres de ser creatius: dibuixant amb les restes de begudes sobre unes estovalles de paper després d’un menjar; afegint herbes a una recepta de cuina; ordenant els llibres per colors, títols, lletres o el que sigui en una prestatgeria; afegint adhesius a la tapa de l’ordinador portàtil; modificant roba; ajuntant coses dissemblants... Ordenar, etiquetar, modificar i ajuntar coses diferents formen part de les tasques bàsiques del curador. Una deducció simple a partir de la frase de Beuys: tothom és curador i ser artista és ser curador. De fet, d’un temps ençà tot està comissariat, no només exposicions: un aparador, un menú o la roba i l’aspecte físic. Cap problema, és només la demostració palpable del comissariat com a activitat creativa i la inutilitat de la defensa corporativa o els lobbys d’autoprotecció.

També cada vegada amb més freqüència els artistes assumeixen el paper de curadors, com un episodi més en la dissolució de límits creatius entre comissariat i producció artística. Christian Jankowski va ser el primer comissari d’un gran esdeveniment: la Manifesta 11 l’any 2016 a Zuric; un projecte que mostrava una profunda coherència amb el seu treball com a artista, experimentant en càstings amb persones i amb les condicions socials de la feina va aplicar aquesta experiència a l’esquema de l’esdeveniment. Per Jankowski serà una obra més en coherència amb les altres que ha realitzat i provoca que considerem el seu treball en una línia creativa que esborra disciplines. Altres llocs com ara el Palais de Tokyo de París duen a terme projectes amb artistes com a comissaris sota l’epígraf de “carta blanca”. L’última és Anne Imhof, que havia guanyat el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia per una sèrie de performances a l’espai modificat del Pavelló Alemany. Això mateix ha fet a París, un recorregut amb grans panells, ja no amb performers, sinó amb altres obres que li interessen i que acompanyen el seu treball. És una elecció personal, que té a veure amb el gust i fins amb el caprici. Com si per la porta del darrere del comissariat hagués tornat el geni únic.