El KBr estrena curs expositiu amb una important retrospectiva dedicada al fotògraf italià, establert a Caracas, Paolo Gasparini (Gorizia, Itàlia, 1934). Aclamat per molts com un dels grans de la fotografia de la segona meitat del segle XX, l’exposició ha estat comissariada per María Wills Londoño i ofereix unes tres-centes fotografies per resseguir la trajectòria de Gasparini i comprendre l’abast i rellevància de la seva producció fotogràfica. Gorizia, ciutat natal de Gasparini al nord-est d’Itàlia, era un espai fronterer i havia gaudit de molta convivència multicultural fins que la Segona Guerra Mundial la va aniquilar.
Com moltes altres famílies, a finals del 1954 la seva va decidir emigrar a Caracas, aleshores ciutat d’acollida per a migrants europeus, i Gasparini hi acabaria desenvolupant bona part de la seva trajectòria professional. Els primers passos van estar marcats per la fundació de l’estudi Arquifoto i la producció de fotografia d’obra arquitectònica, per bé que entre el 1961 i el 1965 va traslladar-se a viure a Cuba a l’albor de la revolució cubana i l’entusiasme inicial del projecte, amb el seu ambient intel·lectual i guerriller. En paral·lel, el fotògraf recorre altres països del continent com ara el Brasil, Mèxic i l’Argentina, a més de fer visites a Europa. A poc a poc, la seva fotografia integra el reportatge d’interès social i polític, en què cronitza les condicions de vida dels habitants, sobretot urbans, tot i que també rurals en algunes ocasions, així com les seves aspiracions socials, econòmiques i polítiques. A més d’audiovisuals, són especialment reconeguts els fotollibres de Gasparini, per a ell un autèntic “recurs conceptualista”, i Bobare (1959) és el primer d’una llista important en què s’inclouen altres títols com ara Cómo son los héroes (1966), el monumental Caracas a través de la arquitectura (1969), La ciudad de las columnas (1970) i Karakarakas (2014).
El subtítol de l’exposició, “camp d’imatges”, respon a part del muntatge de l’exposició. Muntatges i seqüències longitudinals de fotografi es en què la disposició d’unes al costat de les altres provoca xocs i nous signifi cats fruit de la comparació i la diferència entre si. També, apunta molt bé a un dels trets més característics de l’obra de Gasparini: la multitud d’imatges dins de les seves pròpies imatges. Una sort de cacofonia visual on reverberen composicions publicitàries i revolucionàries en tanques d’anuncis, senyals de trànsit, rètols i cartells de bars i comerços, panells lluminosos, pòsters o pintures murals. Una imatgeria urbana pròpia del creixement de les ciutats, de la lluita política en temps de la guerra freda i de l’explosió de la societat del consum en alguns països llatinoamericans així com a Europa. Les imatges i reclams pensats per a la propaganda i la seducció es concentren i s’amunteguen de forma que les fotografi es de Gasparini capten les col·lisions que se’n deriven entre si i amb relació a l’espai i les persones que les rodegen.