Les "Males herbes" del jardí planetari de Bussières

El 20 de novembre, la Fundació Palau inaugura l’exposició Males herbes, de l’artista quebequesa Sylvie Bussières. Després de passar per Can Manyé (entitat coproductora), la mostra continua el periple pel Maresme a Caldes d’Estrac, on s’estarà fins al 20 de febrer de l’any vinent.

Aquest projecte artístic és fruit de l’experiència de Bussières durant la pandèmia: l’artista ha redescobert l’entorn natural del Vallès i el Maresme, endinsant-se en els seus camps i turons boscosos. Una de les coses que més va atrapar la seva atenció van ser les (mal) anomenades males herbes, totes aquelles plantes que proliferen als marges dels camins, a les terres de ningú. El jardiner i filòsof Gilles Clément apel·la justament a aquests habitants resilients de les zones no controlades per l’home quan parla de le tiers paysage; una botànica contrària a la taxonomia de manuals i col·leccions científi ques de museus d’història natural. Les plantes que ningú ha plantat, que de manera autònoma han trobat el seu lloc al món, són, tant per al filòsof jardiner com per a l’artista que ens ocupa, objectes d’estudi.

Bussières aborda les males herbes a través de la intervenció de fotografi es que prèviament ha pres: d’entrada, retrata les plantes marginals que habiten aquest tercer paisatge entre la natura i la humanitat; per després intervenir sobre les imatges amb una trama densa, abstracta i desordenada de traços de llapis de grafit. El resultat final s’aproxima a un paisatge boscós just abans que caigui la nit, un capvespre en penombra en què s’entreveuen les piles de fulles i branques del sotabosc.

L’artista quebequesa, a voltes, també porta el procés més enllà, fotografi antles fotografi es intervingudes als paisatges originals, retratant les interaccions de les ombres de l’entorn sobre la brillantor metàl·lica del grafit. Bussières diu: “Intento capturar amb una fotografi a aquest joc de claror i tenebres. De frottage on la matèria vegetal ha deixat una impronta que es pot tocar amb els dits, com un encofrat, com les ferides que solquen la carn del paper. [...] Dibuixo l’esclat botànic de la primavera i després fotografi o els dibuixos, i deixo que la llum i la vida s’hi manifestin. Perquè tant la fotografi a com les plantes necessiten la llum per existir.”

D’altra banda, les males herbes són un model de resistència i supervivència no només per a Sylvie Bussières. Altres artistes catalans, com ara Laia Noal i Patrick Subirats, estan actualment treballant amb les plantes marginals o ruderals; com apunta Manuel Guerrero al text de l’exposició de la Fundació Palau: “Quan l’emergència climàtica ja és una realitat, i l’extinció és inevitable si no s’atura la destrucció de la biodiversitat i la tala i crema dels boscos, les plantes s’erigeixen en la veritable font de vida i de possibilitat de la permanència de l’home a la Terra.”