Biennal per a l’optimisme

El Museu d'Art Modern de Tarragona va acullir el lliurament de premis de la Biennal d'Art Diputació de Tarragona i la inauguració de l'exposició que es podrà visitar fins al 16 de gener del 2022. L'artista tortosí Dionis Escorsa O'Callaghan ha estat la guanyadora del primer premi de la Biennal d'Art Diputació de Tarragona amb la creació audiovisual El balcó invers. Els artistes María García Ruiz amb l'obra Tierras raras i Fermín Jiménez Landa amb l'obra El final de un vacío es el principio de otro han estat el accèssits de la Biennal d'Art Diputació de Tarragona. L'exposició exhibeix l'obra dels premiats i dels deu finalistes: Eduard Comelles Allué, Ángela Cuadra Casas, Borja Santomé Rodríguez, Pau Magrané Figuera, Ariadna Parreu Alberich, Svantje Busshoff, Anna Jornet Puig, Olga Olivera Tabeni, Gerard Boyer Ballesteros i Matteo Guidi.

Tarragona ha fet, finalment, els deures. I és que així, d’entrada, convocar una biennal porta associats un parell d’inconvenients que, malgrat tot, són els que menys ens haurien de preocupar. El primer és el terme mateix: una biennal pot ser moltes coses, tot i que, d’entrada, només és un esdeveniment que es manté fidel a la seva periodicitat. És a dir: el mateix terme biennal pot servir per referir-nos a iniciatives de signe radicalment divers. El segon inconvenient és qui les convoca: les diputacions, com a mínim al territori català, segueixen arrossegant un llast històric que és el de la seva restauració per part del franquisme (a casa nostra, venien a substituir la derogada Mancomunitat i la Generalitat mateixa). La idea és que, després de més de quaranta anys d’existència democràtica, urgeix posar en relleu la seva realitat (i utilitat) actual. I és que, en darrera instància, el que compta són les iniciatives concretes que ajuden a definir el paisatge contemporani.

En aquest sentit, segueix essent important no oblidar mai que els grans temes de l’art són els mateixos per a tothom. La diferència, en qualsevol cas, és el lloc des d’on es pensen. Quan hom afirma que l’art ha de generar processos d’hibridació oblida que l’art és, en si mateix i sense excepció, híbrid;  quan hom critica el col·leccionisme i, al mateix temps, la tutela de les institucions, ignora o fa veure que no sap que l’art d’avui necessita, per sobreviure, algun d’aquests dos pols (o, posats a triar, una feliç comunió de tots dos); quan hom reclama mecanismes “reals” de producció i distribució, no té en compte que aquests només són possibles si primer es defineix clarament quins són els actius disponibles i quines són les seves possibilitats en el sempre complex panorama global. Justament per això podem afirmar que a Tarragona –com ja s’ha dut a terme a Lleida i a Girona– s’han fet els deures: perquè s’han deixat de banda formats estantissos i s’ha potenciat la professionalització i el rigor dels criteris a seguir.

En qualsevol cas, si podem afirmar-ho és només gràcies als fets. En primera instància, la nova Biennal d’Art de Tarragona serveix per fusionar dos premis, diguem-ne anacrònics, com ara el Tapiró de pintura i el Julio Antonio d’escultura, creats fa 77 anys, en un de sol dotat amb 6.000 euros (la concessió de dos accèssits de 3.000 euros cadascun i la dotació de 600 euros per a les obres seleccionades també és una feliç novetat). En segona instància, tenim el jurat, format per professionals competents i amb un criteri que s’ajusta perfectament als nous objectius del certamen. Personalitats com ara Manel Margalef (director del MAMT, que actua com a secretari), Carles Guerra, Marta Dahó, Frederic Montornés, Beatriz Escudero i Francesco Giaveri són un aval immillorable per a aquesta edició del 2021. Una Biennal, per tant, que és per a l’optimisme.