Protesto

El Disseny Hub Barcelona acull la mostra internacional BANKSY. The Art of Protest. Organitzada per Sold Out, l'exposició exhibeix més de 70 obres originals de l'enigmàtic artista britànic d'identitat desconeguda. Les obres aborden temàtiques com ara la globalització, el consumisme, les guerres, el poder de la política i la religió, la lluita de classes o el canvi climàtic. Jordi Cabré es pregunta, al següent article publicat al darrer número de la revista bonart, si discutir Banksy és discutir l’estètica que es destil·la de tot el món de la democràcia i del carrer.

Banksy aterra a Barcelona aquest novembre, al Disseny Hub, sota el lema The art of protest. Què em passa amb Banksy? Que intento trobar arguments que el desacreditin o li desmuntin el projecte, i no en trobo. Banksy guanya la partida d’escacs perquè discutir-lo és discutir la democràcia i el carrer, o més ben dit l’estètica que es destil·la de tot el món de la democràcia i del carrer. No és ben bé la protesta, o com a mínim és allò que menys m’interessa (però que més ha fet girar els ulls cap a ell): és una idea del pop en decadent, en grafit de mur i en bretolada urbana. Això el converteix en un veritable retratista del nostre segle, en què no hi ha lideratges indiscutibles i en què l’aristocràcia ja no fa cap funció (ni l’aristocràcia clàssica ni la moral o artística): com a prova, aquell projecte de parc d’atraccions de Dismaland que l’any 2015 profanava Disney i ens confirmava la mala notícia que ens hem fet grans i lletjos. És a dir, vulgars.

La vulgaritat de Banksy es contraposa a la popularitat bella de Warhol precisament en això: és com la diferència entre el llatí vulgar i el llatí popular, una diferència de matís però que depèn del grau de lletjor que s’hi vulgui emprar. A l’antiga Roma Warhol hauria fet mosaics amb retrats de famosos, Banksy és el grafit gravat amb una punxa a les parets de Pompeia. Si no en volen dir vulgar, diguin-li populista: ens trobem davant d’una nova accepció del pop, que pot fer mal a algunes orelles però que és el risc que corren els nous herois de la música o de l’art. Fins i tot John Lennon va flirtejar en excés amb la imatge d’enfant terrible, malgrat que fou prou intel·ligent per sortir-ne viu. Banksy també se’n salva, perquè s’assembla tant a nosaltres que no li podem llençar cap primera pedra. El mirall és massa bèstia, massa directe, massa real: una societat en què es pot oferir 22 milions de dòlars per una obra mig esquinçada per una màquina trituradora, fruit d’una performance en mitja subhasta. Banksy ens acorrala, ens fa riure i ens fa plorar alhora com el pobre Joker de Batman, que no sap com comportar-se davant d’un mirall que li fa preguntes. Un mirall que protesta. Mira què has fet, mira qui ets.

L’obra d’art de Banksy és Banksy mateix, i el seu relat. Crec que això succeeix en els més grans, i no ens posarem a discutir sobre el mètode. En aquesta societat, tot mètode s’hi val mentre el final sigui d’èxit: el drama agredolç de Banksy és que l’anirem a veure, com si anéssim al circ, com si anéssim al cinema. Que tenim preparades les crispetes i que, més enllà de les obres, contemplarem el fenomen. Un fenomen sense rostre, sense imatge definida com els Daft Punk. I, malgrat tot, profundament arrelat dins del nostre imaginari. Com és possible? En què ens hem convertit? I de què ens queixem?