Saludem una col·lecció de llibres d’art

La Fundació Tàpies va acollir el 25 de novembre la presentació d’Univers Art, nova col·lecció de llibres del segell Univers, de Grup Enciclopèdia. L’editor Joan Ricart vancomentar els primers títols de la col·lecció: Miró i els poetes catalans, de Vicenç Altaió, i Pintura catalana. Primeres avantguardes, dirigit per Joan M. Minguet.

Sobre aquesta nova col·leció de llibres, Joan M. Minguet va realitzar l'article següent que podran trobar publicat a l'actual número de la revista bonart i que compartim en obert amb els nostres lectors.

Avui, que retorno a les planes d’aquesta revista, parlaré de mi. En realitat, tots els qui escrivim parlem de nosaltres, encara que ho amaguem redactant frases pretesament objectives i citant d’altres per fer veure que, al cap i a la fi, no fem més que fonamentar la nostra literatura en la que han escrit uns altres. Roland Barthes, vet aquí el meu primer sosteniment, ho deia: l’escriptor no és més que algú que encadena citacions traient-ne les cometes.

Parlaré de mi i d’un estimat company a les planes de Bonart: Vicenç Altaió. Després de trajectòries paral·leles (o el·líptiques) que ens han portat sovint a trinxeres comunes (la cultura com a espai de llibertat, la reivindicació de l’avantguarda enfront del conservadorisme, l’acte poètic alliberat de les seves concepcions restrictives), l’atzar ha volgut que coincidim en un projecte comú.

Enciclopèdia Catalana ha llançat una nova col·lecció de llibres en català sobre temes artístics. I hem tingut el privilegi que els primers que han arribat a les llibreries siguin nostres. D’una banda, Miró i els poetes catalans, de l’Altaió, un assaig sobre el contacte persistent que Miró va tenir amb la poesia i, més en concret, sobre les relacions del pintor amb nou poetes catalans (Foix, Salvat-Papasseit, Carner, Sindreu, Brossa, Perucho, Espriu, Martí Pol i Gimferrer). D’una altra banda, Pintura catalana. Primeres avantguardes, que jo he tingut la sort de coordinar i on pot trobar-se una selecció de 100 obres que constitueixen un relat, un dels possibles relats, sobre el naixement de les avantguardes pictòriques, i també de les poètiques, a Catalunya.

En un d’aquests vòrtexs el·líptics (o paral·lels), el llibre del Vicenç parla de Miró, i de les avantguardes en les quals ell es va moure i de les quals va ser un referent primordial; i, viceversa, en el volum sobre la pintura, es reprodueixen també poemes de Salvat-Papasseit, i el Manifest groc, i cartells, i fotomuntatges, perquè l’avantguarda no és una, en són moltes.

He començat dient que parlaria de mi. Però no per fer promoció d’aquests llibres, o no solament per això i, en tot cas, no per motius egocentristes. Aquest article el plantejo com a una notícia rellevant: que una editorial faci servir la llengua catalana per transmetre coneixements (que és informació més especulació; que és història vista des de l’anàlisi contemporània) sobre el món de l’art. Que dos diplodocs de la cultura, com l’Altaió i jo, siguem els primers autors d’aquesta col·lecció és irrellevant. Allò que és transcendent és que una editorial confiï en una línia de publicacions a llarg termini: ja s’han anunciat els següents, un sobre les segones avantguardes, dirigit per Àlex Mirani, i unes memòries del Francesc Torres que han de ser, per força, un torpede de saviesa.

I acabo: la cultura catalana s’ha decantat tradicionalment per la filologia, aquesta malaurada necessitat de reivindicar constantment la llengua i la literatura dels nostres països. Però mai no podem oblidar que la visualitat impregna la societat contemporània. I que, també a través de la nostra llengua comuna, cal incentivar la reflexió i l’estudi dels artistes que ens han precedit i dels que ara combaten per emergir.

Foto: Vicent Altaió i Joan M. Minguet ©Ariadna Arnes