"Redonda redonda", d’Alberto Peral, un diàleg amb l’arquitectura

Alberto Peral, artista nascut a Santurtzi però establert a Barcelona des de fa dècades i que forma part d’una generació d’artistes que va renovar l’escultura espanyola a inicis dels noranta, presenta a partir del 25 de novembre del 2021 una gran mostra individual al Centre d’Art Tecla Sala.

Comissariada per l’artista mexicà Jorge Satorre, l’exposició Redonda redonda proposa un recorregut on les escultures s’integren en l’espai per dialogar amb l’arquitectura del centre expositiu. Les obres s’incrusten als murs i travessen parets, s’ha tombat algun envà i s’han obert portes i fi nestres. “És gairebé una feina d’arquitectura”, reconeix Alberto Peral.

El punt de partida és un projecte inèdit –el 80% són obres de nova creació produïdes ex professo– que uneix sis peces antigues de la dècada dels anys noranta amb producció actual, un salt cronològic que permet establir vincles entre l’ara i l’abans. La idea, ens explica Peral, és que aquestes obres antigues de fa més de dues dècades “s’activin, és a dir, que no siguin obres del passat, sinó que revisquin a través de les obres noves”. I d’on ve el títol, Redonda redonda? “És una broma amb l’arquitecte amb qui estic treballant en la renderització (terme utilitzat en argot informàtic per referir-se al procés de generar una imatge fotorealista des d’un model). A vegades m’envia una imatge on es veu alguna de les peces i jo li pregunto: «Però, és rodona rodona, segur?» Llavors ell em respon: «Sí, és rodona rodona.»” A més, en el títol trobem també una insistència que duplica la paraula i que té molta relació amb les peces que conformen l’exposició: “Faig moltes variants, moltes peces que són parelles.”

A través d’una única forma, Alberto Peral genera diferents escultures, ja sigui per multiplicació o per divisió: “Les peces són motlles d’alguna cosa, un bloc, una espècie d’unitat, i a partir d’aquesta unitat vaig fent modifi cacions. Busco que la peça s’expandeixi, que estigui constantment creixent, com si fos un germen, que no es quedi tancada en si mateixa sinó que generi possibilitats.”

Per això trobem peces dobles, troncs dividits per la meitat, cilindres doblegats, peces que travessen envans, canvis en l’horitzontalitat i la verticalitat, jocs amb tubs massissos i cilindres buits. Algunes de les peces demanen diferents punts de vista, ja que la forma que generen és diferent depenent de l’angle des d’on les mirem, “amb una única peça estàs construint-ne tres, i és la mirada el que les multiplica”. Hi ha certa musicalitat i cert ritme en la manera de treballar d’Alberto Peral. Alguns tubs de llautó recorden instruments de vent, trompetes i fl autes. És també el material que trobem en portes antigues, “té un caràcter, una textura molt física, de coses que tu toques i poden ser travessades per l’aire, però a la vegada és com una joia, com una joia funcional”.