Manel Margalef i ´Psycho-objects´

Manel Margalef s’ha mantingut fidel al llarg de la seva destacada trajectòria a un llenguatge conceptual de màxima coherència austeritat, i contenció expressiva. L’hem vist sovint interessat en els processos de manipulació industrial dels objectes més estranys i impersonals (somiers, cadires d’oficina, de perruquer, ...) per a alterar-los mitjançant discretes intervencions destinades a dotar-los d’un altre significat aliè a la seva utilitat originària. Progressivament la creixent utilització de la fotografia, la producció de projectes sense a penes intervenció directa, ha accentuat aquest distanciament “objectiu”, i pot ser també afectiu, respecte a la pròpia obra  En la producció més recent però s’evidencia un cert canvi en la trajectòria evolutiva de l’artista vinculat a una altra de les seves preocupacions: el territori i l’entorn humà.

Margalef reflexiona sobre l’espai personal, l’hàbitat com a refugi de la pròpia identitat de l’individu qui d’alguna manera es desdibuixa fora del seu entorn íntim, de les seves arrels, però que en reciprocitat projecta la seva identitat en el seu hàbitat quotidià, el configura com a espai diferenciat i únic, gràcies en part a l’elecció subjectiva dels objectes, i pertinences que l’ocupen. Aquest fet l’empeny a dirigir una mirada analítica sobre els objectes que configuren un escenari vital, associats a les nostres costums quotidianes, testimonis dels nostres actes íntims (el sempitern llit i/o matalassos de Tàpies n’és un clar exemple), mobles que ens embolcallen a nosaltres o als éssers estimats (la cadira de braços de l’avi, o del pare). Per tant, objectes, ambients i imatges associades en el record s’amaren sovint d’una càrrega afectiva i simbòlica prou significativa, però no pas sempre. Hem d’admetre que l’antic lligam sentimental entre l’objecte i l’home va desapareixent ja que l’escenari en que vivim és primordialment “d’usar i llençar” i que el lligam amb els objectes que ens envolten sol ser de mera utilitat.

El resultat d’aquestes reflexions ha estat en aquesta fase de treball un tipus de de-construcció ordenada que retornava l’objecte a les seves matrius inicials. Margalef l’escorcolla  (en certa manera és com la curiositat del nen que desfà la joguina en un afany per desvetllar els seus ‘secrets’ interiors) de manera que desproveïts de la seva estructura i forma tridimensional, cadires o maletes esdevenen siluetes ordenades sobre un fons pla amb certes connotacions “pictòriques”. Aquest joc Aquest joc ha evolucionat cap a experimentacions d’un caire més subjectiu (en aquest aspecte cal destacar la peça guanyadora del Premi Salou de Recerca pictòrica Passejant entre els núvols  que ja donava canxa a una poètica i fabulació totalment personal) i i en les darreres obres inclou objectes d’us més íntim com les botes o les motxilles, en les quals escomet iròniques intervencions capaces de convertir, per exemple, un seient de moto en l’aparell respiratori humà.

Però darrera els components lúdics i sobretot irònics hi ha també un rerefons pertorbador al qual fa referència el títol de psycho -objectes. Els mobles, convencionals són, en tant que receptacles d’un jo transitori i efímer, còmplices de les nostres inseguretats, contradiccions i mesquineses i esdevenen així símbols de les màscares amb que amaguem el que realment som i sentim. Així l’objecte de-construit i transformat esdevé metàfora de les relacions humanes, sense defugir realitats negatives com la incomunicació o la violència encoberta, situacions i sentiments sobre els que reflexiona i interpreta l’autor en un llenguatge propi de gran solidesa i compromis amb la contemporaneïtat.