Subllum: Nova consellera, arts i dimensió social

Haurà de saber molt de llatí, la nova consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, tot i ser-ne catedràtica durant molts anys, per fer entendre altres prioritats del sector cultural, a banda de la sempre reiterada i endèmica manca de diners (no arribem ni a l’1% del global del pressupost de la Generalitat, mentre que en països que s’ho creuen arriben a prop del 3%), a més de la manca de lleis de mecenatge que potenciïn la inversió en el sector o d’entitats de drets de gestió que puguin capitalitzar una mica monetàriament els creadors i l’administració i, alhora, generar estructures d’estat. Així doncs, una de les prioritats que jo posaria en el centre del debat seria la de prendre consciència que un focus clau és visibilitzar la dimensió social de les arts, de la cultura i trencar la política dels compartiments estancs entre conselleries. Cultura, com va dir un conegut ministre francès, que avui estaria corprès per l’incendi de Notre Dame –algun anarquista potser estaria un punt satisfet–, doncs el ministre i escriptor en qüestió deia que la cultura ho és tot –també ho deia Joseph Beuys–; ergo, ja no faria falta un ministeri o una conselleria específica que la representès.
Utopies a banda, Mariàngela Vilallonga, a qui felicito per ser la nova incorporació com a consellera a un Departament de Cultura que ha canviat massa cops en poc temps de màxim representant, molts dels quals més preocupats per la seva visualització que per generar marcs de treball a mitjà termini; un departament que ha quedat obsolet de funcionament intern i que se sosté bàsicament per un conjunt de bons i entregats funcionaris que hi esmercen hores i paciència –i algun inevitable antidepressiu–. Doncs bé, la nova consellera té la difícil tasca, si és que creu que aquesta és una prioritat a tenir en compte, de fer entendre que la cultura i les arts han de sortir del seu marc tèoric competencial i apropar-se a tots els àmbits on la sensibilitat o el seu esperit disruptiu pugui aportar cohesió social, valors, creativitat, humanitat, benestar, felicitat... I això, malgrat els seus evidents clarobscurs, només ho va proposar tímidament –no sé si era postureig– el conseller Ferran Mascarell amb una taula d’agents socials i culturals que va presentar de manera altisonant al Palau, enmig de tarongers aromàtics.
Parlar d’art i dimensió social no és fàcil. Sovint l’art i la cultura, per si mateixos, són dimensió social.
Per concretar-ho més, a continuació poso exemples del que penso sobre cultura/arts i dimensió social: el programa Apropa cultura n’és un clar exponent. Els equipaments que volen s’obren a facilitar gratuïtament que col·lectius que difícilment fan ús de la cultura, hi puguin accedir. Altres propostes són el projecte Arts Outsiders, persones amb (dis)capacitat que s’incorporen al sector artístic. No és art teràpia, és un pas de normalització que va més enllà i que redescobreix nous límits. Una proposta que des de la Fundació Estany de Banyoles, amb la complicitat de la Fundació Lluís Coromina i Bonart, s’està impulsant des de fa anys. També la Fundació Estímia i la Fundació Setba de Barcelona treballen en aquest camí. Tot un bagatge que ara té l’apadrinament de la Fundació Integràlia i la direcció operativa de la nounata Fundació Josep Santacreu, que va impulsar unes jornades a Cervera, on tots aquests agents ens vam trobar per generar sinergies de futur i per fer que la taca d’oli es vagi fent cada cop més gran. La mateixa Fundació Santacreu tindrà una nova seu a Guissona, per ajudar a l’equilibri territorial i dedicar-la a aquest col·lectiu.
En aquest grup no ens podem deixar la tasca de disseny social que durant quasi vint anys està desenvolupant, a l’ombra, el dissenyador industrial André Ricard –el de la torxa olímpica del 1992–, sota el guiatge -de la Fundació Autisme Mas Casadevall i el seu hiperactiu director, Pep Mendoza. O la cooperativa social de l’artista banyolí establert a Bolonya, Joan Crous; les accions de Marcel·lí Antúnez amb la Fundació Setba per a nois d’acollida o les visites a la presó model de Barcelona, abans que es clausurés, d’Eduard Arranz-Bravo per ensenyar plàstica als reclusos. O totes les accions dels artistes a les escoles del país. Quina llàstima que els departaments de Cultura i Educació no dialoguin més! Un conjunt d’iniciatives que fan que siguem optimistes i que pensem que els granets de sorra de la cultura humana acabin convertint-se en una platja de l’esperança i no en una Mediterrània de la desolació i la mort, que tant intenten evitar organitzacions com ara Open Arms. I una cultura no és cultura, sinó barbàrie, si els mínims democràtics es difuminen. I és que no podem oblidar totes aquelles persones que defensen la cultura democràtica i la llibertat d’expressió i que per aquesta raó estan empresonades o exiliades, tot i que aquests mots siguin censurats.

A la imatge, la consellera de Cultura , Mariàngela Vilallonga.