Llirentrecards: Nens i nenes sota les bombes!

Fórem molts els infants que visquérem sota les bombes i molt pocs els que hem pogut deixar testimoni d’aquell horror vital, encara que, per l’edat, no sabéssim exactament ni què era ni en què consistia el viure. Només apreníem les cançons que ens ensenyaven i cridàvem els eslògans que ens mostraven els magnífics cartells de propaganda –en realitat eren al·licients per mantenir-se dempeus i continuar al nivell estricte del viure planer–, que ens animaven vers ideals que, al final, es frustraren totalment, engolits per la tenebra i el silenci de l’ambient si encara volíem subsistir només com a alè.  Paradoxalment, i per sort, aquells anys de bombes resultaren ser els nostres primers anys de llibertat perquè després vindrien només els jous dels uniformes ben planxats, de la fam continuada, de la por d’anul·lar-te la persona física i del dir –no calia escoltar– que sí a tot el que et manaven.   Jo soc un d’aquells nens que anava a l’Escola Nova Unificada a aprendre ciència i saber, però que una tarda de finals del mes d’abril del 1937, una de les moltes ocasions del bombardeig de l’aviació –i també de artilleria marina–, en sonar les sirenes i córrer cap a casa a trobar els pares, vaig caure i em vaig trencar el braç pel colze. Em van portar a l’hospital de Sant Joan de Déu, el més proper d’on vivia –les Corts, de Sarrià–, em van enguixar i: “Salut company!”.  Al cap d’un mes, en veure els meus pares que el braç se’m desllorigava, tot cridant l’atenció dels cuidadors, aquests s’adonaren que m’havien provocat una “paràlisi isquèmica de Volkmann”, una mort per irrigació, d’aquell braç. La història és llarga. Sortosament aparegué en l’horitzó el docor Trueta i em salvà el braç de l’amputació. Fins a l’ocupació feixista de Barcelona vaig seguir en una altra escola on havíem, en primer terme, de vetllar per la subsistència (el pa negre i la llet en pols que ens enviaven –ens deien– els quàquers). A aquest altre col·legi, com que jo ja era un xicot gran (12 anys) em van fer responsable dels festivals escolars i així no em vaig adonar de la meva invalidesa permanent. Tanmateix recordo que, quan sonaven les sirenes de bombardeig, tota la canalla baixàvem corrent les escales per anar al soterrani de la casa. Jo era, també, un dels responsables de l’ordre.    Així em vaig acostumar a llegir, comprendre el que es llegia i saber establir el que calia fer; però que cada nen i nena ho fes segons les seves capacitats més immediates; hi havia qui dibuixava, qui llegia, qui mirava els núvols. Aconseguírem, però, fer una comunitat des del plantejament vital de cadascú. Personalment, m’interessava llegir i escoltar per aprendre. La cultura fou una de les meves dèries, de la qual eren una font els diaris i revistes o els llibres penjats als quioscos de diaris; un dia l’atzar em va fer a mans l’edició Bergua, en castellà, de l’Ilíada, d’Homer, amb pròleg crític mol profund de l’editor. Aquella lectura em provocà l’entrada plena a les inquietuds per les ciències i les arts.  És per això que cal visionar en els dibuixos d’aquests “infants sota les bombes” [a El Born CCM fins al 31 de març del 2019] els inicis d’una humanitat amb nous horitzons. No és només la plàstica el determinant, sinó també l’afectació de la ment. El resultat d’aquestes mirades serenes i, algunes, esporuguides pot ser la presència d’una generació d’humans molt sòlida i prometedora.  Si la realitat quotidiana, fins i tot sense bombardejos, no pren en consideració els que la vivim; els resultats continuaran sent les defensives catacumbes de la por.  Celebrem aquesta memòria viva –encara que sigui per la imatge– que no cedeix. A la imatge, una infància sota les bombes. El Born CCM de Barcelona. Exposició fins al 31 de març del 2019. Dibuix de la Col·lecció Soley.