Brossa o l'objectivació

Hi ha escriptors que escriuen i que el que han sentit o pensat ho deixen de banda perquè ho agafi qui pugui interessar-s’hi. Joan Brossa, el poeta, dramaturg i creador de poesia visual o d’objectes poètics, no era d’aquest tarannà. Sempre tingué molta cura a recollir i guardar tot el que li vingué a la ment sigui per sensibilitat o per conceptualització perceptiva: el verb atrapant les formes ofertes per la societat. Quan encara era un soldat de l’exèrcit republicà represaliat pels militars, clero i capitalistes colpistes espanyols, emplaçat per càstig al bell mig del camps de Salamanca –la universitària ciutat que s’havia entès en temps medievals i renaixentistes com el nucli del saber clàssic castellà–, el seu amic i company de sort bèl·lica, Enric Torno, explica que, en aquella atmosfera fètida, el xicot –ferit de guerra en un ull, però no reconegut per l’estructura de l’exèrcit triomfador– en els moments de lleure entretenia els companys amb jocs malabars. Li agradava jugar a l’escamoteig, fer desaparèixer el que era objectiu per mostrar als ulls dels altres una altra objectivitat. El que vull fer constar és que volia que sempre les coses fossin objectives, reals, però de la seva realitat, la que ell creia percebre i que, a més, tot es diluís sense saber mai amb certesa de què anava la cosa. Aquest serà el secret de tota la seva obra: poesia, teatre i objectes visuals. Un altre factor cal també considerar i fer present: la seva admiració pel transformista Leopoldo Fregoli. Era un actor de teatre, italià, dedicat a mostrar la dinàmica del “vist i no vist”, dels jocs a què hom pot sotmetre la visualització de la pretesa realitat. Fregoli actuava generalment en els entreactes, aprofitant els temps en blanc que oferien. Sortia ràpidament, cada cop vestit, transformat, en un personatge de percepció diferent. L’espectador es meravellava de la rapidesa de les transformacions de personatges degudes als canvis d’indumentària gairebé instantanis; era només quedar-se en un no res visual objectivat. Qui s’havia mostrat era real, però només existia visualment. Aquest vist i no vist fascinà sempre Brossa i l’aplicà en la totalitat de la seva obra. El més banal i immediat esdevé en un instant una altra cosa –poèticament sorprenent– per desaparèixer tot seguit i sorgir quelcom d’una altra dimensió i sentit. Recordo com, trobant-nos –el 1945– al Montseny, en Brossa recollia escorces o pedres i amb un mot les convertia, visualment, en una altra cosa. És el que faria després –amb el rigor idiomàtic; sempre utilitzà el català més estricte– amb els seus versos, aparentment banals i inconnexos o amb suggerents grans idees sense contingut implícit. Tot era real i a l’ensems inexistent. Però en Brossa volia que el que deia existís, volia la formalització de tot el que feia. Havia de quedar tot objectivat. Sorgiren, com abans amb l’objectivació visual, els poemes visuals: els objectes esdevenen per la seva presència no el que aparentment són o com es mostren, sinó simplement poètics, formalitzats sense sentit ni dimensió altra (potser una al·lusió a càrrec i responsabilitat de l’observador) que l’agradabilitat o la negativa visual adherent simultània, si bé després, obvi, de la percepció visiva. Els poemes visuals esdevindran objectes poètics. Brossa pensarà o creurà experimentar sensorialment alguns fets, que ràpidament retindrà en uns mots o en un croquis maldestre –era un inhàbil manual total–, que passarà a qui vulgui encarregar-se’n perquè els converteixi en objecte concret. Realitzada l’objectivació i amb la conformitat de Brossa –molt difícil d’aconseguir atès que era gairebé impossible retenir el que precisament ell volia representar o mostrar–, aquella pensada o aquell croquis esdevenia poema objecte. El mateix succeïa amb les seves escenes i representacions teatrals; tot era present al text –generalment ple d’acotacions minucioses d’escenificació– només calia la dinàmica objectivada del que havia estat pensat i escrit poèticament. No sé d’on Brossa treia aquells constants acudits mentals que constitueixen la totalitat de la seva obra. Segurament la idea de materialització de tot el que sentia, experimentava, li venia del que veia fer al seu pare: fuster assistent aficionat d’escenògraf. D’un no res indicat pel director d’escena sorgia una realitat representada. La comprensió o incomprensió mental del que es mostrava era lliure, a càrrec de qui ho volgués assumir. Pur brossisme. A la imatge, Joan Brossa. A la Rabassada. anys 80. Foto Santiago Farré.