Els reptes de Judit Carrera, la nova directora del CCCB

La politòloga Judit Carrera (Barcelona 1974) ha començat a dirigir el CCCB, un espai que coneix, ja que va ser-ne cap de debats i conferències del 2002 al 2018. Des de la seva experiència creu que pot aportar una mirada més panoràmica i completa de la institució, cosa que valora perquè, per ella, la cultura és la manera com mirem el món. Convençuda que el CCCB té una trajectòria positiva, tot i que, com totes les trajectòries, té punts millorables i punts corregibles, creu que el que toca és consolidar aquest model, que és molt singular aquí i a fora. Un dels aspectes que vol enfortir és la branca de coneixement científic i tecnològic. L’experiència li diu que aquests temes interessen a un públic extremadament ampli. El repte és com traduir el llenguatge científic, que per la seva naturalesa és complex, però cita l’exemple d’una xerrada de neurociència, amb una previsió d’assistència de 70 persones que es va haver d’adaptar per a 400 o 500. Al final, la cultura i l’art no es limiten només a la raó i l’intel·lecte, conclou, sinó que moltes vegades inclouen l’emoció, que no sap res de fronteres ni de barreres econòmiques o socials.  És el resultat d’un model propi, ja que és difícil trobar un centre d’aquesta envergadura, potser els que hi estan més a prop són la Casa de les Cultures del Món de Berlín, en certa mesura el Barbican de Londres. Per Carrera, el CCCB és una institució molt barcelonina, i molt catalana, que reflecteix un cert esperit local, de cultura cívica, de societat amb vocació de capital sense tenir estat. De fet, va néixer molt centrat en l’espai públic i en la ciutat, entesa aquesta com a categoria universal, i amb els anys s’hi han anat incorporant altres temes, la dimensió literària, del cinema i, més recentment, la científica i tecnològica.  A la identitat urbana dels primers anys, li agradaria afegir-hi la paraula, la ciència i la tecnologia i també el cos i el gènere, qüestions crucials en els últims anys. I enfocar-ho des d’un feminisme que va més enllà de la lluita per la igualtat de gènere, tot i que considera que és encara molt necessària i que treballa per donar visibilitat a col·lectius que són invisibles, per ser sensibles a l’alteritat i fer un esforç per ampliar els límits del que és integrable. I per ella el feminisme és clau perquè ensenya que tot allò personal és polític, que la lluita al voltant del cos és política. Així que aposta per un feminisme obert i permeable a altres lluites socials, amb referents com ara Fina Birulés o Marta Segarra, o Judith Butler i Rosi Braidotti, autores que llegeix molt sistemàticament, i Nancy Fraser o Seyla Benhabib, entre altres pensadores arendtianes. Insisteix també en la necessitat de potenciar un altre focus de debat que, al costat del feminisme, considera que tenim pendent, el postcolonial, que en altres societats europees ja ha començat. El troba interessant perquè assumeix el llegat de la il·lustració, no el nega radicalment, però incorpora les tradicions pròpies d’altres països i suma un bagatge de diversitat cultural i de complexitat del món de lectura enriquidora. Intensa relació amb el Raval. I això els pot ajudar també a gestionar la realitat amb el propi entorn de la institució, ja que el Raval té un 55% d’immigració. De fet, el CCCB té una intensa relació amb el barri des de la seva fundació, assegura. Formen part de la Fundació Tot Raval, que aglutina els diferents actors de la societat civil del barri, per estar coordinats, defensar-se davant possibles crítiques, treballar conjuntament i teixir societat civil. A més, deixen els espais del CCCB gratuïtament a les associacions, escoles, grups, perquè se’l sentin propi sense imposar-lo. La nova programació. Així, el focus de la nova programació, que es veurà el curs que ve i que ja es presentarà aquest estiu, serà la paraula, línia de pensament i literatura; la ciutat és la ciutat i com viure junts, es podria dir ciutat i democràcia; tecnologia i ciència i cos i gènere. Sota aquests quatre grans paraigües hi encabiran els diferents projectes. I tot plegat sense defugir les gran qüestions polítiques i socials del nostre temps, hi afegeix, ja que, com els altres grans equipaments de la ciutat, estan travessats per la conflictivitat actual i no se’n poden abstraure. Cal, diu, que en aquests moments es puguin mantenir amb un compromís molt ferm amb els grans principis de la democràcia, llibertat d’expressió, igualtat, pluralisme...  Una de les contribucions que des del CCCB poden fer en el debat públic és precisament a través de les publicacions. I, al costat dels catàlegs, vol potenciar els breus, també en versió castellana, per aconseguir que el coneixement que generen sedimenti. Li agradaria sortir de la lògica de producció i generar un arxiu, tan virtual com sobre paper per consolidar aquesta tasca. De fet, només publiquen unes 10 de les 70 conferències que fan a l’any; per tant, poden créixer. A més, explica, hi ha una demanda, es constata un interès pel món del pensament i la filosofia que respon a les crisis polítiques que estem vivint tant en un àmbit local com global, i, hi afegeix, a les múltiples incerteses fruit dels progressos científics. Hi ha angoixa, diu, perquè és una realitat que ja està aquí, i la gent es pregunta què vol dir ser humà avui, quins seran els límits de la nostra condició com a humans. A més, pensa que hi ha un cert retorn a la presencialitat, a una necessitat de trobar-se per pensar.  Foto Miquel Taverna.