València: L´AVVAC i l'AVCA contra el trasllat de la Sala Parpalló al MuVIM

L'Associació Valenciana de Crítics d'Art (AVCA)  ha convocat per avui dimecres dia 15 de desembre a les 19 h. una visita masiva a la Sala Parpalló com a resposta a la notícia del trasllat de la sala Parpalló al MuVIM. Per la seva banda, l'Associació d'Artistes Visuals de València, Alacant i Castelló (AVVAC) ha fet el següent comunicat: "No és el "trasllat" de la Sala Parpalló un tancament encobert? Des de l'associació d'Artistes Visuals de València Alacant i Castelló AVVAC ens preguntem si allò que des de la Diputació de València es presenta públicament com un trasllat no amaga en realitat el tancament d'un espai i la disminució de l'activitat en un altre. Sí la Sala Parpalló de Valencia deixa la seva actual ubicació a l'antic refectori del Convent de la Trinidad -al carrer Alboraia- per tornar a les instal·lacions del Museu Valencià de l'Il-lustració i de la Modernitat (MuVIM); i en aquest procés s'acomiada els treballadors i responsables de la sala, se suspèn la programació que estava prevista, es prescindeix d'una línia de treball|feina pròpia, d'una autonomia de gestió i d'un pressupost suficient aquesta decisió sol pot interpretar-se com el tancament de la Sala Parpalló. Canviar-li el nom a algun dels espais dels que disposa el MUVIM i nomenar-lo Sala Parpalló serà de passada una manera de reduir la programació d'aquest museu. Dos per un en el resta i segueix del suport de la Diputació de València a la cultura. Resulta paradoxal en aquest procés de trasllat el recurs a la crisi econòmica. 1. Perquè les transferències de l'Estat a la Diputació s'incrementen en un 2% el 2011, assolint els 341,5 milions. 2. Perquè els diners dedicats a les arts visuals contemporànies són una despesa manifestament insubstancial i en conseqüència qualsevol estalvi en aquest àmbit també ho serà. 3. Perquè en altres àmbits d'actuació on el populisme sembla rendible no semblen aquests mateixos polítics preocupats per retallar per alleugerir la crisi. 4. Perquè la seva obligació en aquests temps de dificultats financeres hauria de ser dissenyar plans de rescat, programes d'actuació destinats a promoure un increment de la activitat proposant així solucions a una crisi que ja afecta sobre manera un àmbit social i professional tan precari aquí com és el de la producció cultural. Que sentit té llavors retallar d'una despesa mínima com és el dedicat a l'art contemporani? No es menysprea a més, la dimensió econòmica de la producció i difusió artística ignorant que quan es disminueix l'activitat o es tanquen espais s'afecta treballadors de diversos àmbits: artistes, gestors, fusters, electricistes, pintors transportistes, muntadors, dissenyadors etc?. La Sala Parpalló acumula trenta anys de trajectòria en la comunicació de l'art contemporani. Des de la seva inauguració en els anys 80 s'ha anat constituint en un espai fonamental a València. En aquell temps s'han duent a terme exposicions tant de creadors joves com consagrats, locals i internacionals i en la seva última etapa s'ha desenvolupat una aposta pels nous mitjans|medis, i els llenguatges i formes expositivas mes innovadores alhora que s'establia un estret contacte amb el món artístic i acadèmic valencià a través de tallers conferències encontres|trobades etc. Aquesta tasca el converteix, actualment, en l'únic espai a la ciutat de València amb una identitat pròpia. La Sala Parpalló a més ha destacat per la seva voluntat de respecte a les reivindicacions professionals dels artistes. I tot això amb un pressupost molt reduït. En definitiva la Sala Parpalló, ha estat un bon negoci per a la ciutat. L'associació d'Artistes Visuals de València Alacant i Castelló AVVAC vol recordar la Diputació que en qualsevol societat desenvolupada els governs té la responsabilitat de promoure la producció i difusió cultural com a única via per assolir l'excel·lència, però també per a el desenvolupament i l'enriquiment de la societat, per a la innovació i l'experimentació, per a garantir l'accés de tots els públics a l'art la cultura i el coneixement i per convertir-la en un bé quotidià. El luxe que no podem permetre'ns no és l'art, si no precisament el contrari: la destrucció del teixit cultural de la ciutat. Perquè una societat que no produeix art i pensament és una societat empobrida".