"J(e m)'accuse o la mort de l'autor" al Bòlit

Aquest dijous 20 de juny a les 19 h al Bòlit de la plaça del Pou Rodó tindrà lloc la inauguració de l’exposició J(e m)'accuse o la mort de l'autor, comissariada per Adonay Bermúdez. Aquesta mostra col·lectiva aplega l’obra de 14 artistes de diferents generacions i procedències amb una destacada presència de creadors gironins entre els quals Pere Noguera, Azahara Cerezo, Enric Farrés Duran, Tere Recarens, Francesc Ruiz Abad i Núria Güell.

Desplegada als espais del Bòlit_PouRodó i del Bòlit_StNicolau, J(e m)’accuse o la mort de l’autor explora diferents versions de la pràctica apropiacionista. Un moviment que exemplifica el gust de la postmodernitat per la cultura popular amb una gran influència dels mitjans de comunicació de masses i on el context de les obres i la seva justificació queden en un segon pla davant el protagonisme de la imatge

Així, el recorregut de la mostra inclou peces que exhibeixen un apropiacionisme desacomplexat, i, de retruc, ofereix relectures sobre els conceptes d’autoria, imatge, icona i llenguatge, i l’ús de la repetició com a exercici d’aprenentatge.

Resulta si més no sorprenent que encara avui es qüestioni l'apropiació dins del camp de l'art, sobretot si tenim en compte que una gran part del que actualment es produeix té un alt contingut d'apropiacionisme. És curiós que, com més gran és l'evidència, menor és el seu valor social, i fan acte de presència qüestionaments sobre els límits de la pròpia apropiació i els conceptes de plagi i de (co)autoria. Tot i que l'apropiació consisteixi en una còpia literal i en la seva exhibició posterior, en realitat no és la mateixa obra i no ho ha estat mai: s'ha mostrat en períodes cronològics dissemblants, fet que comporta a la vegada diferents escenaris possibles basats en localització geogràfica, cultura, context, públics... i una infinitat de possibilitats que es multipliquen amb cada nou paràmetre que s'introdueix. Per això, la còpia, la reproducció, l'apropiació, o com vulguem anomenar-la, sempre serà un original. En un primer moment, l'apropiació facilita la inclusió de l'espectador i en redueix el temps d'assimilació, atès que parteix d'uns records i unes associacions prèvies i totalment personals que li permeten endinsar-se de manera més ràpida i profunda en l'obra; posteriorment, duplica el temps d'interacció, ja que primer ha de destruir el significat primitiu per després repensar o recalcular una segona alternativa semàntica. En un primer moment sedueix el públic fent-li entendre que la imatge li és propera i assimilable per, després, submergir-lo en un maremàgnum de possibilitats. Resignifica, (des)fragmenta, (des)compon i (re)contextualitza. L'apropiacionisme no deixa de ser un palimpsest, és a dir, una imatge de la qual hem esborrat la informació per reescriure-la posteriorment amb unes noves intencionalitats. Així mateix, l'apropiacionisme desmunta les narracions clàssiques i anquilosades de l'art, curtcircuita la -en aparença- indissoluble relació entre icona i significat, qüestiona el concepte de creació única (molt relacionat amb la mort de l'autor que vaticinava Barthes), constitueix un acte democratitzador i, fins i tot, suposa una maniobra d'estalvi o reciclatge visual: en una societat farcida d'imatges, és lògic, i fins i tot responsable, apropiar-se d'aquestes imatges per evitar-ne la proliferació descontrolada. A la imatge, "Buenas intenciones", de Núria Güell i Levi Orta.