Radicals i lliures: Llibertat estètica o temps mort?

Ja és habitual de veure les obres d’imatges en moviment d’Albert Serra als més importants centres d’art del món, sense poder seure. És una qüestió de gosar poder sentir el nostre cos físic interpel·lat per la cultura lliurepensadora. Deu ser, també, una particularitat de l’agosarat espai artístic visual contemporani; perquè, si bé llegim o veiem teatre o cinema confortablement, assistir a una instal·lació artística obliga a encarar el cos a la dificultat de l’immaterial. Vam entrar, a les palpentes, al buit del Reina per assistir a la inauguració de Personalien, títol amb el qual es presenta, en format cinema-instal·lació, l’obra singular i avenç del film Liberté, que abans fou una peça teatral a la Volksbühne de Berlín. Peu drets i ulls clucs. Ben al contrari, a la sala del Tribunal Suprem, on es jutgen els presos polítics catalans per no haver evitat –seguint el mandat del poble– que es posessin urnes, tot el públic assistent ha de seure. Ben arrenglerats. Ho presideixen els jutges, severs i florits, i els declarants de paisà, tot tenint en el quadrilàter a banda i banda fiscals que venen de lluny i advocats civils. Abans el voyeur ha de fer, de nit, cua. Limitada l’entrada a quaranta persones no homologades. Vaig quedar parat de trobar-hi a la restricció els observadors internacionals. Tot això simbòlic que ve de Déu als homes s’aguanta amb autoritat, reaccionària, fora del curs. Projectat en dues grans pantalles, com si d’un doble i grandiós tapís barroc ocupés els laterals d’una sala de l’antic –i lletgíssim– hospital San Carlos, el film del Serra transcorre ara amb simultaneïtat, ara amb autonomia. L’enquadrament emmarca un paisatge nocturn, com una pintura clàssica, perfectament il·luminat artificialment pel color. A la natura hi passa de tot, atmosfèric, com en el camp visual: vent, pluja, llamps. La natura, que tothom veu endreçada, és caòtica i despietada –Nietszche ens advertí!–. La serenitat es posa a prova en el “tableau vivent” que Serra activa. Poblada amb persones, esclata en una gran orgia llibertina fins a la calma. Sexe i orina sense classes ni gèneres, un totum revolutum fora dels mobles, del llit reproductiu, del domèstic pràctic i de la llei política. Al Tribunal Suprem es jutja amb el temps mort de la Constitució el fora de camp de la natura i la seva llibertat caòtica i esplendorosa, de goig i de dolor. La inutilitat d’un sistema obsolet i caríssim, inhumà i improductiu, és desmesurada. Si comparem el privilegi dels funcionaris d’estat amb el suport al món de la cultura, t’adones de l’estupidesa de viure en un món girat al revés. El tribunal pretén aturar la història perquè encara ens considera pecadors i l’art ens posa en moviment perquè assagem la llibertat. A la imatge, escena del film.