Illa de llum d'Antoni Taulé a la Fundació Palau

La Fundació Palau de Caldes d'Estrac presenta del 22 de juny al 31 de desembre del 2019 una exposició d'Antoni Taulé. Antoni Taulé (Sabadell, 1945) és un dels artistes contemporanis més arrelats a París, on ja en els seus anys de formació va poder treballar amb Le Corbusier per consolidar els seus estudis d’arquitecte. El Sabadell industrial i burgès ha donat un elenc d’artistes, pintors i escriptors al llarg del segle XX. La família Taulé, com altres patricis de la vila, els Turull, els Casanovas, els Oliver o Vila i Fusté, construïren cases remarcables. L’empresari Antoni Taulé i Soley, fabricant de cintes de carda per a pentinar la llana, bastí la casa del carrer Sant Joan, 35, el 1902, avui edifici de l’Alliance Française. És fill de Josep Maria Taulé i Coll, pintor dotat que ens ha llegat un conjunt de paisatges i natures mortes entre les quals destaquen els paisatges dels entorns de Can Padró de Sentmenat i que ens recorden més alguns paisatges metafísics de Carrà que les obres dels postimpressionistes catalans. L’atzar en la vida d’Antoni Taulé ha jugat un paper determinant en la seva obra. L’exposició Taulé-filiacions, que tingué lloc a Sabadell el 2005, presentà la nissaga dels Taulé, amb obra de Josep Maria Taulé, Antoni Taulé i de Tigrane Taulé, fill d’Antoni i de Laetitia Ney d’Elchingen, de família aristocràtica, besneta del mariscal Ney i amb un oncle avi de tant renom com l’escriptor Raymond Rousel, autor d’Impressions d’Afrique (1909-1910) o Locus Solus (1914) i creador d’una escriptura paranoica que inspirà els surrealistes i, especialment, Marcel Duchamp i Salvador Dalí. Per André Breton, Raymond Roussel era, amb Lautréamont, el més gran magnetitzador dels temps moderns. A Formentera, on havia de construir l’hotel Rui la Mola, Antoni Taulé instal·la un estudi que pren el nom de Locus Solus i és en aquesta illa on troba Laetitia Ney, adopta la seva filla Djumilla i esdevé la seva parella durant trenta-quatre anys. Abandona l’arquitectura perquè Laetitia li fa veure que promou la destrucció del paisatge. Però la sort i la dissort en la vida de Taulé es donen la mà i la pèrdua del fill comú, Tigrane, en accident de muntanya i de Laetitia, en accident de cotxe a París el 2005, deixen Taulé en una situació anímica precària. Ara la Fundació Palau presenta un conjunt de pintures de diversos moments de la seva trajectòria i la donació de la pintura Minotaure (2011), que pertany a una sèrie de llenços on recrea personatges extrets d’obres de pintors coneguts, com ara Picasso, Francis Bacon, Ernst-Ludwig Kirchner, Antonio Saura, De Chirico, Modigliani, Velázquez, entre d’altres, els quals situa en contextos d’arquitectures enigmàtiques o paisatges en contrast. La biografia d’Antoni Taulé ompliria moltes pàgines, però el que ens interessa aquí és remarcar la seva mirada d’arquitecte i escenògraf que viu l’espai des del seu imaginari, com el viu el protagonista de Locus Solus, Martial Cantarel. Les arquitectures que Taulé veu o imagina formen part del seu tauler biogràfic i del joc en l’escaquer de la seva vida. No hi falta l’espectre de la Casa Taulé, present en moltes de les seves pintures. Els espais són buits i obscurs, oberts a la llum, a una porta, a una finestra que il·lumina una taula amb objectes i a vegades apareix una figura que intercepta aquesta llum. També hi és molt present Laetitia o ell mateix. Són espais metafísics, a vegades amb miralls, perspectiva clàssica i sentit del temps. Aquests espais ens converteixen en flâneurs de la mirada per corredors i estances més properes al món dels somnis i el record que a la realitat. A la imatge, Insula Lux.