Reflexions: La feina tot just comença

És evident que la postguerra i l’anorreament de la cultura que es va viure en aquest país gairebé fins a la mort del dictador va portar conseqüències molt negatives per al nostre art, però també per a la nostra arquitectura, urbanisme, disseny, fotografia, literatura,... en definitiva, per a la nostra cultura. La voluntat dels artistes catalans que es resistien a sucumbir al poder imperant i que lluitaven contra aquesta bota opressora es posà de manifest en infinitat de petites exposicions, en salons, i també en edicions clandestines com tan bé se’ns explica en el llibre Art i cultura de postguerra. Barcelona. 1939-1962, que acaben de coeditar Àmbit Serveis Editorials i l’Ajuntament de Barcelona. És aquesta una obra col·lectiva dirigida per Aleix Catasús i Bernat Puigdollers, que aconsegueix anar més enllà de les moltes històries i també històries de l’art que s’han publicat sobre aquest període, exhumant fets, dades i obres que encara estaven ignorades o que es mantenien en la clandestinitat. Com expliciten Albert Mercadé, Francesc Fontbona o Sílvia Muñoz d’Imbert en els seus textos i, especialment, Àlex Mitrani en la introducció d’aquest volum, hi ha molt més art, molt més esperit de renovació i connexió amb l’avantguarda del que s’ha dit i del que es recorda. Encara que això sembla lògic, ha estat necessari que aparegués una nova generació de crítics que ens descobrís tot allò que l’aferrissada persecució de la nostra cultura i la conseqüent omnipresència de la censura va eclipsar en les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat, anys en els quals només van aconseguir emergir Dau al Set i el Grup R, probablement perquè els seus membres pertanyien a un grup socialment més aco-modat que altres artistes. Gràcies a aquests nous crítics que es van interessar per artistes, galeries, salons, col·lectius, manifestos, etc., que trobaven esmentats aquí i allà i que valoraven malgrat no ser coneguts com els que sí que havien assolit la fama, es recuperen figures com ara Rafael Benet, Mompou, Mercadé, Villà, Bosch i Roger, Amat, Vilató, Fabra, Pere Tort, De Sucre, Fornells-Pla, Sandalinas, Enric Planasdurà, Alcoy o el recentment desaparegut Muxart, artistes que van ser víctimes d’una discriminació social propiciada per galeries i crítics que ens vam dedicar a encimbellar uns artistes i a oblidar-ne uns altres, segurament perquè no vam saber veure els valors intrínsecs i creatius del seu llenguatge i perquè ens vam deixar portar pels corrents dominats a Europa i Amèrica. Com sigui, és imprescindible revisar la història com es fa en aquest Art i cultura de postguerra, que segueix la petja iniciada el 2006 per Àlex Mitrani amb l’exposició Utopies de l’origen. Avantguardes figuratives a Catalunya, 1946-1960, un camí que ja no es pot abandonar, perquè hem constatat que queda molta feina a fer. A la imatge, figures de Fornells-Pla.