Andrea Lería al Museu d'Art Modern de Tarragona

El Museu d’Art Modern de Tarragona presenta una exposició de Andrea Lería fins al 30 de juny del 2019. La mateixa Andrea Lería té clar que aquesta exposició suposa un “salt al buit” en el conjunt de la seva trajectòria artística: es tracta de la història d’un retorn a la llar de l’àvia materna realitzada de l’única manera possible; és a dir, a través de la recomposició d’aquell munt de miralls trencats (“quimèric museu de formes inconstants”) que, segons Borges, és la memòria; un viatge invers a la matriu originària en sentit literal i simbòlic; un desnéixer a la recerca de les arrels que sustenten la vida en un present incert... Ho explica Luz Muñoz al magnífic text que acompanya la mostra: “El retrobament entre dues dones després d’una llarga separació, la neta que torna a la casa familiar, a Barcelona, després de 27 anys vivint a Xile és el punt de partida de la història entre Montserrat Borés, l’àvia, i Andrea Lería, que ha triat l’art com a camí de vida. Juntes van desenterrant vestigis, buscant rastres d’una empremta genealògica, la d’una infància viscuda en una geografia que s’havia perdut, entre migracions i desplaçaments. Juntes revisiten imatges i territoris tot generant aquesta trobada entre dues generacions, enmig d’una baula perduda de la història personal i més íntima de la infància de Lería.” Amb tot, l’exercici d’arqueologia domèstica de Lería transcendeix l’àmbit exclusivament personal per recordar a l’espectador que entre la història que hom creu reconstruir (a partir de les dades objectives o restes documentals) i la memòria s’estableix una asimetria a voltes insalvable. Per entendre’ns: encara que la disjuntiva “memòria o història” pugui resultar sorprenent (de manera intuïtiva, els identifiquem com a conceptes propers, o inclús com a sinònims), entendre la seva diferència, que vol dir la distància que els separa, és el primer pas per a restituir-ne el significat. El gran historiador Pierre Nora, per exemple, analitzava amb profunditat la seva oposició: “La memòria és la vida, sempre conduïda per grups vivents i, per això, està en evolució permanent, oberta a la dialèctica del record i de l’amnèsia inconscient de les seves deformacions successives, vulnerable a totes les utilitzacions i manipulacions, susceptible de llargues latències i sobtades revitalitzacions. La història és la reconstrucció, sempre problemàtica i incompleta, d’allò que ja no és.” O, encara més: “La història, com a operació intel·lectual i laica, utilitza anàlisi i discurs crític. La memòria instal·la el record en allò sagrat.” Ni més ni menys: Lería “instal·la el record en allò sagrat” mitjançant un procés d’estetització perfectament autoconscient i, en aquest sentit, culpable. Una culpa, en qualsevol cas, que juga a redimir-se a mesura que l’artista intenta obrir-se pas en la boira d’un passat que tendeix a afirmar-se en relació amb un present, paradoxalment, molt més espectral. Gilles Deleuze comentava l’aparent paradoxa que genera aquesta ontologia, diguem-ne inversa, posant especial èmfasi en una distinció que pot resultar clau a l’hora d’atansar-nos a la proposta de Lería: “Confonem el ser amb el ser present. Tanmateix, el present no és; es tractaria, més aviat, de pur esdevenir fora d’ell mateix. No és sinó en tant que actua. (...) Del passat, per contra, malgrat que podem dir que ha deixat d’actuar o de ser útil, mai podrem dir que ha deixat de ser; inútil i inactiu, impassible, el passat és en el sentit ple de la paraula.” Doncs això: és a l’altar del record on s’esdevé la nostra història. A la imatge, Arxiu de la iaia. Andrea Lería.