Arnau Puig explica a El Punt-Avui perquè ha cedit el seu llegat a Bonart

Maria Palau entrevista en l’edició del dia 23 de juny del 2019, d’El Punt-Avui, a Arnau Puig que recentment va anunciar que cedia el seu llegat a la revista Bonart. El filòsof i crític d’art explica els motius d’aquesta decisió.

“La revista Bonart va anunciar el 16 de maig, durant la festa del seu vintè aniversari a l’Auditori de Girona, que el filòsof i crític d’art Arnau Puig (Barcelona, 1926) ha decidit confiar-li el seu arxiu. La notícia va passar gairebé des- apercebuda, tot i la seva transcendència: la iniciativa privada tutelarà el destí del fons d’un dels intel·lectuals més importants del país, últim supervivent de Dau al Set, el grup que va reprendre l’avantguarda artística després de la Guerra Civil. Puig explica en aquesta entrevista quina era la seva intenció inicial: lliurar-lo a una institució pública. Però les converses no es van concretar, i ja són una pila els casos d’arxius de primeres figures de la cultura que s’escapen.

Quan es va començar a preocu- par pel seu arxiu?
Fa uns tres anys, quan la Consol, la meva dona, es va posar malalta, semblava que ja no caminaria mai més –ara, per sort, ja està millor– i jo em veia perdent facultats. La meva filla té un altre món, uns altres interessos, i no viu aquí, viu a Madrid. Havia de prendre una decisió. Perquè, quan jo desaparegui, on anirà a parar tot això? Al drapaire, com hi va anar a parar el llegat del Ràfols-Casamada? Si jo fos un simple professor de filosofia, tant li fot, però és que em sembla que no soc un simple professor de filosofia. Crec que amb tot el que he fet, he arribat a muntar un corpus d’interpre- tació, allò que se’n diu una filosofia, una manera d’entendre el món. I aquí en aquesta habitació hi ha les bases, els fils, els arguments, les causes de per què he arribat on he arribat. Aquests materials estan per aquí, escampats. I ara ja ho estan tant, d’escampats, que ni jo mateix sé on són les coses. Ja he perdut el nord..., el nord documental, no el nord del cap, que per sort encara el domino.

I va agafar la direcció correcta: picar a la porta de les institucions públiques.
Uns bons amics em van dir: “Ostres, això no se’n pot anar en orris, hem de fer-hi alguna cosa” I llavors s’inicien unes gestions amb l’Arxiu Nacional. Van venir de seguida, s’ho van mirar, em van dir que hi tenien interès, que hi havia una feinada de por de catalogació... Però el problema van ser els compartiments estancs amb què funciona tot. Tu ara veus el que hi ha aquí, però si anessis al darrere et trobaries una gran quantitat d’obres: pintures, dibuixos... No són quadres de primera línia, perquè nosalres, els de Dau al Set, el que discutíem era la creació, no la propietat. I jo no vaig fer el que va fer el Cirlot...

I què feia Cirlot?

Ell era un falangista críptic, o declarat, ja no ho sé això, i tenia més possibilitats de publicació que les que podia tenir jo. Què feia? Doncs anava als estudis dels artistes i, a canvi d’un article al diari Arriba o al Solidaridad Nacional, o al que fos, agafava un quadre i se l’emportava. Un o dos.I jo això no ho vaigfer mai, perquè tampoc era el meu objectiu. Jo he anat pel món d’ingenu. I no he negociat mai amb art. Tot el que ha arribat aquí ha estat perquè els artistes han volgut portar-ho. M’han donat el que han volgut. I, és clar, amb els anys han acabat sent molts. I ho he guardat tot. Els tècnics de l’Arxiu Nacional em van dir que ells no ho podien as- sumir. Llibres i papers, tots, però les obres no.

I vostè el que no vol és que el seu fons és dispersi.
Lògic. Perquè està tot interrelacionat. Tot té un valor de conjunt. Fa temps em deien: “Però escolta, tu tot això t’ho has llegit?”. I jo mateix deia que no, que era imposible. Però han anat passant els anys i et puc dir que sí perqué agafi el llibre que agafi està subratllat Tots están subratllats!

Els tractes amb l’Arxiu Nacional no van quedar en res. A qui més va recórrer de l’àmbit públic?
Els de l’Arxiu Nacional em van dir que parlarien amb el MNAC. I el MNAC, el seu director, Pepe Serra, em va dir que sí, que s’ho quedarien tot, però ha anat passant el temps i tampoc han respost. I quan veus aquestes conductes, i ara no ho dic pel MNAC ni pel Serra, t’adones que hi ha gent que el que voldria és que tot això se n’anés a fer punyetes. Tinc 93 anys i he perdut tres anys per deixar-ho tot endreçat com a mi m’hauria agradat. Inclús el Bisbat em va fer saber, deu fer un any i mig, que em pretenia.

I el Macba?
També van venir. Uns altres que diuen que sí i que m’han deixat penjat. Si hi hagués un quadre del Tàpies de 50.000 euros ja s’ho haurien endut. Però no tinc cap gran Tàpies, no el tinc, no. Ara bé: de llibres i de quaderns seus dedicats n’està ple. Tot el que jo tinc és fugisser, tot té una consistència únicament i exclusivament mental i sensible. És com l’amor: és un cop d’ull que pot durar eternament o només un instant.

I, cansat d’esperar, troba la complicitat de la família Pla-nas, propietaris de la revista ‘Bonart’. Ja han signat? Quin tipus d’acord?
No, ara ho farem. Els Planas faran les gestions per cercar una estructura que es faci càrrec indefinidament del meu arxiu, tot sencer, la part literària i la part plàstica. El Narcís [Planas] m’ha dit que ja hi ha institucions que l’han demanat. El Museu de Ceret i l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat hi han mostrat interès.

Sense voler ofendre la Catalunya històrica, ni un equipament tan íntimament lligat a la creació artística catalana, però Ceret és domini francès i això voldria dir que el seu arxiu emigraria d’aquí.
Si ells són els que valoren la seva dimensió... per a ells serà. Tampoc és tan fàcil: s’ha d’estudiar el marc legal de l’altre can-tó de la frontera per a un trasllat d’aquest tipus. No et pensis que no em fa recança desprendre-me’n...

En aquests casos se sol negociar una pensió vitalícia.
Jo no en demano res. El sou de jubilat de catedràtic de la Universitat em dona per anar tirant. Va ser el Narcís el que em va insistir que sí que demanés alguna cosa. Li ho agraeixo. Vaig pensar que, home, un petit ajut per poder anar a veure exposicions a l’estranger sí que m’agradaria, però que si no me’l volen donar no passa res; com et dic, vaig tirant. No tinc, ni he tingut mai, els diners per poder- me permetre aquestes sortides. M’ha sabut greu tota la vida. He conegut mig món, però sempre convidat, i ja n’estic tip.

Em sembla trist i, sobretot, greu el que està explicant.
Doncs aquesta és la realitat. L’única beca que he tingut ha si-gut la de l’Institut Francès per anar a París l’any 1954.

És una demostració de com menysté la societat i la classe política d’aquest país els seus savis.
No hi ha hagut mai cap socialista que m’hagi cridat. No hi ha hagut mai cap convergent que m’hagi cridat. Ara, socialistes i convergents, quan em veuen, tots m’abracen i m’elogien. Però aquí, on som tu i jo ara, no hi ha entrat mai cap president de la Generalitat, cap alcalde de Ba celona, cap conseller de Cultura, cap regidor de Cultura. Cap ni un. De cap partit. Tampoc hi he tingut un interès especial.

Són ells els que haurien d’haver tingut interès per vostè.
T’ensenyaria un correu electrò-nic que em va enviar un polític i em deia: “Arnau, però si tu ets un mite.” Vaja, doncs molt bé, moltes gràcies [riu].

L’inquieta la mort?
Res! Som una part d’un tot.

Però morir vol dir deixar de pensar.
Però si és que és igual. Jo només soc una unitat que pensa –filosofo com pixo, és a dir, amb tota la naturalitat–, i n’hi ha centenars, milers, milions de milions d’uni- tats, i cada una executa la seva part. Quan mors, ja has acabat la tasca. El que està fet és el que val, el que no està fet ja ho farà una altra d’aquestes infinites molècu- les. Hölderlin es va tornar boig amb vint i pocs anys: tant li fa, ja havia fet la seva aportació. La mort és un concepte sense con- tingut que equival a res.

L’home que no perd mai el som-riure: Arnau Puig.
Però això no vol dir que no tingui l’ànima trista. El que està passant t’ensorra del tot.

Intueixo que es refereix al panorama polític.
A casa estem malalts en part per això. Quan veus tanta injus- tícia [renega]. Vols ànimes més pures que els Jordis? Sento a dir als comuns: “Els d’ERC i els de Junts per Catalunya perden el temps amb qüestions de mo- narquia o de república, quan l’important són les qüestions socials.” Error! Fins que no es resolguin les qüestions de mo- narquia o república no es po- dran resoldre les qüestions so cials! Primer és l’estructura! A mielqueemsobtaésquehiha- gi tants catalans que vagin amb tant de compte per no ofendre. Però si els ofesos som nosaltres! Jo era internacionalista, és des- prés que m’he convertit. Si no es respecten els trets específics del teu indret, com vols respec- tar els trets dels altres indrets? El dia que ser català no sigui un estigma em tornaré internacio- nalista. Què més voldria jo que ser internacionalista?

“Hi ha un crític d’art que jo ja llegia als anys cinquanta, l’Arnau Puig, que a més és filòsof, que és el més veterà però també és el que hi posa més esforç per entendre el que passa avui.” M’ho deia fa poc Daniel Giralt- Miracle. I és així: vostè continua anant a rodes de premsa i a inauguracions per saber què es cou en l’art actual i més jove...
És el meu sistema circulatori. I si em pogués pagar un taxi encara aniria a més llocs. Vibro amb l’art. Però també hi ha coses que em fan sentir vergonya, com el pavelló català de la Biennal de Venècia. Això és el que han de presentar a Venècia de l’art català actual? El nostre vandalisme? Que hem escopit i hem decapitat unes escultures? Què vol demostrar el comissari, que som uns incultes? Com diu el Francesc Torres en el catàleg, tot el franquisme s’hauria d’haver cremat just quan va morir Franco. I com que no es va fer, ja és història i si ho portem a Venècia fem el ridícul.

A la imatge, Arnau Puig rebent el Premi Bonart 2009 que li va entregar Antoni Vila Casas.