Bloc del transeünt: Preguntes: la deontologia cultural

Et pots dedicar a temes artístics i sentir-te útil? Encara que parlis de l’art del teu temps i que poca gent t’entengui? O que miris l’art del passat i el vulguis desmitificar –o ressituar– per la seva relació estreta amb els poders de tota mena que l’han encarregat, comprat i instrumentalitzat? Pots mantenir la idea que l’art és una eina transformadora en la solitud d’una minoria?
Es pot escriure per a una publicació de la qual no comparteixes la línia editorial, en res, i menys i tot? Es poden acceptar intromissions de qualsevol tipus en el teu treball? El concepte comissari independent no és una escapatòria per pensar-nos més lliures del que realment som?
Es pot treballar, com a comissari, per a una institució que et basqueja profundament pel mal social que genera? (Ja sabeu: bancs, caixes, asseguradores...) Si això fos cert, d’altres entitats subvencionades per aquestes institucions no t’haurien de basquejar igualment?
Els centres d’art públics, pel fet de ser públics, ens pertanyen a tots? Si entens que la democràcia espanyola és, no solament imperfecta, sinó extremament falsa, t’has de presentar a concursos que representen aquell estat, comunitat o municipi, governats per partits corruptes i còmplices amb la desigualtat social? Si et presentes a aquests concursos, és lògic que, si guanyes, tothom se n’alegri moltíssim, obviant la condició antidemocràtica del funcionament de les institucions? Presentar els teus projectes o els premis que t’hagin pogut concedir al costat de ministres o consellers mesquins no t’hauria de conduir a fer saltar la banca? Assistir impàvid a casos de censura de companys teus i no fer sentir la teva veu, cridar ben alt que la cultura no pot sotmetre’s a la mediocritat, no et fa estar malament amb tu mateix? Segons què responguis a totes aquestes preguntes, no t’estaràs ensorrant tu mateix en una vanitat nauseabunda?
Es pot firmar un manifest en favor d’una cosa al costat de persones que et repugnen? Has de tolerar que aquell manifest, que diu coses que sobre el paper et semblen correctes, sigui defensat en públic per aquelles persones que et repugnen? Hauries de fer un comunicat dient que retires la teva signatura? A algú li interessaria aquest posat?
Podem seguir creient que la feina que nosaltres fem és èticament immaculada pel sol fet que la fem nosaltres? O els nostres amics del sector? Si estem utilitzant els mateixos mecanismes i dispositius que critiquem (les fundacions, les seleccions a dit de companys, tenir uns únics artistes que portes on vagis tu...) no som com aquells que blasmem? L’arrogància de pensar que som diferents no és el primer símptoma del mal quan no canviem els mecanismes i els dispositius viciats del sistema? Anar en contra de l’assemblearisme perquè poden entrar idees i persones que no són de la teva confiança no és el que fan els polítics de la casta? No serem nosaltres mateixos casta impúdica?
Es pot treballar en el món de l’art i no caure en les xarxes tan sòlides que el poder hi té instal·lat? Quan participes en estructures de contrapoder (associacions professionals, residències d’artistes...), el primer encàrrec no hauria de ser, per radicalitat ètica, actuar de manera contrària a les males pràctiques del poder? Si t’empoltroneixes en comissions, consells i assessories, i calles, calles i calles, no ets com els qui, en privat, maleeixes?
No serà necessari fer-se preguntes per a, amb totes les contradiccions que es despleguin en la teva vida professional, començar a canviar de debò el paisatge de privilegis i autocomplaences en què treballem?

A la imatge, inauguració de l’exposició Polítiques de la democràcia. Imatges i contraimatges de la Transició, al Museu Reina Sofia de Madrid per commemorar els 40 anys de la Constitució Espanyola.