"Joan Batlle Planas: el gabinet surrealista" a la Fundació Juan March

Joan Batlle Planas: el gabinet surrealista es pot veure al Museu Fundació Juan March, a Palma fins al 31 d'agost de 2019. És la segona d'una sèrie d'exposicions dissenyades per la Fundació Juan March per presentar a escala reduïda l'univers artístic d'alguns noms de la plàstica llatinoamericana del segle XX. La publicació que acompanya cadascuna d'aquestes exposicions aspira a constituir-se en font sobre l'artista i a difondre la seva figura i la seva obra. La primera exposició d'aquesta sèrie va ser Esteban Lisa: el gabinet abstracte. La Fundació Joan March dedica la segona exposició de la sèrie A / Artistes de Llatinoamèrica a Juan Batlle Planas (Torroella de Montgrí, Girona, Espanya, 1911-Buenos Aires, Argentina, 1966), figura clau de l'avantguarda argentina dels anys trenta, però desconeguda al nostre país. Mai es va nacionalitzar argentí i, si bé va viure a Buenos Aires des dels tres anys, no va tornar mai, si més no de viatge, a Espanya. Joan Batlle Planas: el gabinet surrealista, que es va presentar el 12 de juny al Museu Fundació Juan March de Palma, ofereix una selecció de gairebé cinquanta obres, a més d'una variada documentació en la qual s'inclouen estudis, revistes, llibres i quaderns il·lustrats , fotografies i cartes, etc., del Batlle Planas artista, poeta, il·lustrador, col·leccionista i, sobretot, del creador de mons plens de somnis i realitats paral·leles a les quotidianes. Joan Batlle Planas: el gabinet surrealista és la primera exposició monogràfica que es podrà veure a la Fundació March de l'artista que va desenvolupar tot el seu treball a Argentina. La mostra no és pròpiament una retrospectiva que recorri tota l'obra de l'artista, sinó una antològica que se cenyeix a alguns períodes (els anys trenta i quaranta), a un tipus d'obres (collages i gouaches de petit format) ia uns quants temes ( que no inclouen els que van fer Batlle Planas un artista popular a Argentina: les anomenades Noicas, o figures femenines somiadores, entre muses, àngels i nenes que guien a l'artista). Cal assenyalar que, després del poeta i teòric de les arts Juan-Eduardo Cirlot, que ha citat a Batlle Planas a diverses publicacions dels anys cinquanta, Juan Manuel Bonet ha estat un dels primers interessats en la seva obra. Ell va intentar per primera vegada organitzar una exposició sobre el seu treball. A més de la presència d'algunes obres de Batlle Planas en col·leccions particulars, des de la preparació de la nostra exposició, el MoMA de Nova York ha adquirit diverses obres de l'artista (collages, sobretot) i el LACMA de Los Angeles va seleccionar, el 2012, un dibuix seu per a l'exposició Drawing Surrealism [Dibuixar el surrealisme]. El Museu Provincial de Lugo és l'única institució pública espanyola que posseeix una obra del pintor (Euclides, c. 1950). En canvi, a l'Argentina, l'empremta i influència de Batlle Planas ha estat i segueix sent notable. Coneixedor profund de la psicoanàlisi, Batlle Planas va considerar l'automatisme gràfic una estratègia de creació amb la qual bussejar en l'ànima humana. La teoria de l'inconscient i els processos interns de l'energia psíquica es reflecteixen en les diferents manifestacions plàstiques de la seva prolífica producció. Salvador Dalí, José Gutiérrez Solana, Joan Miró, Pablo Picasso, Giorgio de Chirico, Francis Picabia o Max Ernst van ser els referents d'un univers iconogràfic que va evolucionar des dels postulats surrealistes a la pintura metafísica o el llenguatge de l'abstracció, sense oblidar la seva pràctica escultòrica, la seva participació en projectes públics i el seu treball com a escriptor. Batlle Planas va treballar el petit format, barrejant en la retallada i la pintura formes geomètriques i figuratives amb un fort component oníric. Va començar sent autodidacta i fent còpies del natural, però la insatisfacció d'aquests assajos el va conduir cap al mètode de la creació automàtica, element clau per entendre el seu procés de treball, el que explícitament es pot veure a les dues produccions que constitueixen el corpus d'aquesta mostra: les denominades radiografies paranoiques i una extensa i acurada selecció de collages, en ambdós casos, manifestacions pioneres del surrealisme a l'Argentina. En les radiografies paranoiques els protagonistes són calaveres i esquelets, siluetes despullades i buides, éssers misteriosos del subconscient que ens recorden l'interès que l'artista va tenir per l'anomenada "Espanya negra" de Francisco de Goya i de José Gutiérrez Solana o per la Dansa de la mort [Dansa de la mort], tan típica d'algunes localitats de Catalunya. En els collages crea poemes visuals unint composició i contingut. El seu llenguatge, lluny de romandre invariable, va anar canviant per certa necessitat interior. En els primers moments va usar el dibuix i el grafisme com a elements bàsics de la seva creació i va descobrir, més tard, les possibilitats expressives del color. Les seves produccions tenen, a més, un interès afegit, en sorgir en la dècada en la qual va tenir lloc una notable arribada a l'Argentina d'escriptors, editors i intel·lectuals espanyols com a conseqüència de la guerra civil espanyola. Batlle Planas va conèixer a una gran part d'aquest nodrit grup, i de l'amistat que va entaular amb molts d'ells van sorgir fructíferes col·laboracions, especialment en l'àmbit de la il·lustració literària, inclòs també a la mostra. La publicació, que acompanya la mostra, inclou dos assajos: en el primer d'ells, Pedro Azara, professor d'Estètica de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona, ​​analitza el protagonista de l'exposició; Rodrigo Gutiérrez Viñuales, professor titular d'Història de l'Art de la Universitat de Granada, dedica el seu al context artístic i cultural de l'Argentina a les dècades per les quals transcorre la trajectòria creativa de Batlle Planas. A part d'una síntesi biogràfica del protagonista de la mostra i d'una selecció bibliogràfica i de les seves exposicions, aquesta publicació inclou dos textos sobre la biblioteca de Joan Batlle Planas a càrrec de les seves filles Sílvia i Giselda, a més de Rolando Schere, i una petita antologia que recull escrits del mateix artista, dues cartes inèdites d'Enrique Molina, textos d'escriptors (i, en molts casos, amics) que versen sobre el seu treball, així com una entrevista realitzada el 1957 per Alejandra Pizarnik i Elizabeth Azcona, a més de poemes de la mateixa Pizarnik dedicats a Batlle Planas, el seu mestre. A la imatge, detall d'una obra de Batlle Planas