Hannah Collins, una de les fotògrafes més singulars del panorama internacional, a la Fundació Antoni Tàpies

La Fundació Antoni Tàpies, carrer d’Aragó 255, presenta la mostra individual de Hannah Collins, Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit, del 21 de juny al 13 d'octubre. El projecte  posa el focus en la figura de l’arquitecte egipci Hassan Fathy (1900-1989). En aquestes fotografies, ja siguin muntades en una seqüència i projectades com un film, ja siguin presentades en grans formats, Fathy emergeix com l’espectre d’un llegat modern vernacular obli- dat. Les restes de grans projectes concebuts al segle xx, com el realitzat a Nova Gourna (1945-1947) o el de Nova Baris (1965-1967), són l’objecte d’una mirada que cerca fórmules de futur. A través de la fotografía les arquitectures de Fathy es redimeixen de la decadència i la ruïna que les amenaça. El treball que Collins ha fet al voltant d’aquesta figura podria entendre’s com una col·laboració que només és possible gràcies a la fotografia. Una acció que va més enllà del tribut a la memòria dels projectes utòpics realitzats per Fathy, i que consten com una de les contribucions més importants en els camps de l’arquitectura i l'urbanisme del món àrab. Hannah Collins (Londres, 1956) ha estat reconeguda per la dimensió documental complexa de les seves fotografies, que sovint es presenten en grans formats o en seqüències que apleguen diverses imatges d’un mateix indret. Des de la dècada de 1980 ha estat considerada una de les fotògrafes més singulars del panorama internacional. Les seves instal·lacions de caràcter cinemàtic han fos aspectes de la memòria col·lectiva, la història i la vida quotidiana. Amb el seu enfocament observacional desplega relats sorgits de localitzacions geogràfiques remotes. Tot i haver fotografiat fragments del món, les seves imatges generen una profunditat de camp que va més enllà de la percepció del que és local. Aquesta manera de fer és, en suma, un exercici de composició que utilitza la fotografia per portar-nos a, i posar davant de la nostra mirada, els llocs distants. Llocs comuns que en la resolució final de les seves obres acabaran semblant monuments. Entre el 1946 i el 1954, l’arquitecte egipci Hassan Fathy va dissenyar i construir Nova Gurna introduint principis ecològics a l’arquitectura de tova de l'Orient Mitjà, amb el desig que la població rural del nord de l’Àfrica pogués disposar d’habitatges sostenibles, aigua potable, escoles i ajuts per desenvolupar la seva cultura. Gurna era un assentament situat a Tebes, a la riba esquerra de l’Alt Nil, sobre una necròpoli on els habitants vivien de l’espoli arqueològic. Fathy va rebre l’encàrrec de construir Nova Gurna, un indret on la població de Gurna havia de ser reubicada en contra de la seva voluntat. Fathy tenia l’esperança que la nova ciutat, amb un teatre a l’aire lliure, un mercat cobert, una mesquita, escoles i emmagatzematge d’aigua potable, esdevindria un lloc amb un sistema de vida sostenible, amb la mirada posada al futur, que no dependria de l’espoli del passat. En canvi, el nou assentament mai no va ser acceptat pels residents que es van sentir forçats a adaptar-se a un nou tipus de vida imposat. Les fonts d’inspiració per a la nova ciutat provenien dels pobles de tova de la zona, dels assentaments beduïns, dels temples romans i dels pobles nubians d’Assuan, a les ribes del Nil. Apropiar-se d’antigues tècniques nubianes i romanes alliberava el constructor dels costosos suports de fusta, construint en canvi sostres de maons de tova i introduint tècniques de refredament d’aire i aigua. Durant la dècada de 1960 es van descobrir reserves subterrànies d’aigua a l’oasi d'El-Kharga, a tres hores de camí per l’inhòspit desert des de Luxor. A l’oasi, a Fathy li van encarregar la construcció de Nova Baris, un altre poble de maons de tova que havia de convertir-se en una comunitat sostenible que creixés i exportés fruita i verdura des del desert. Per aconseguir emmagatzemar aquests productes peribles al nou assentament, Fathy va dissenyar un sistema amb pous de ventilació i torres secundàries per accelerar la circulació d’aire, fent baixar les temperatures exteriors més de quinze graus. Nova Baris va quedar inacabada perquè la seva construcció es va interrompre a causa de la guerra el 1967. D’altra banda, la restauració de Nova Gurna es va aturar després de la revolució del 2011. La ciutat està desapareixent lentament enmig de la decadent perifèria de formigó de Luxor, on les construccions són almenys deu graus més calentes a l’estiu i deu graus més fredes a l’hivern. A mesura que la necessitat de repensar l'esgotament dels recursos disponibles esdevé cada cop més urgent, les experiències de Nova Gurna i Nova Baris ens donen esperança i optimisme, convertint-se en una visió pel futur i obrint la possibilitat de trobar nous camins a seguir. Aquest treball s’ha realitzat amb la col·laboració de Duncan Bellamy, que va crear la banda sonora que l’acompanya. Hannah Collins (Londres, 1956). Entre 1989 i 2010, va viure i treballar a Barcelona, exposant a Galeria Joan Prats des de 1992, i actualment viu entre Londres i Almería. A més d’haver obtingut la beca Fulbright i haver estat nominada al Premi Turner de 1993, recentment ha rebut el Premi Internacional de Fotografia SPECTRUM 2015, atorgat per la Fundació de la Baixa Saxònia, que va incloure una exposició al Sprengel Museum, que després va itinerar al Camden Art Centre de Londres i al Baltic Centre de Newcastle. Entre altres museus i centres d’art, ha exposat al Centre Pompidou París; FRAC Bretagne; Fotomuseum Winterthur; Museo UNAL, Bogotá; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; VOX image contemporaine, Montreal; Walker Art Center, Minneapolis; Fundación La Caixa, Madrid i Barcelona; La Laboral, Gijón; Artium, Vitoria; CAC, Málaga. A la imatge, projecte de Hannah Collins.