Londres: Mor Richard Hamilton, el pare del pop art

A l'edat de 89 anys va morir el 13 de setembre del 2011 a Londres, Ricard Hamilton, el pare del pop art. Hamilton estava molt vinculat a Cadaqués i en especial a la Galeria Cadaques Dos. L'artista britànic va concedir una entrevista a bonart en el primer número de la nostra revista el mes de novembre del 1999. A continuació reproduim la xerrada de Ricard Planas, director de bonart amb el desaparegut creador. Nascut a Londres el 24 de febrer de 1922, Richard Hamilton és un dels majors exponents del pop-art europeu. La seva residència habitual és Gran Bretanya, tot i que s’escapa tres mesos a l’any a Cadaqués, que va trepitjar per primer cop, arrel de la seva amistat amb Marcel Duchamp.  En la següent entrevista -poc donat a fer-ne- fa balanç , entre altres temes, de l’art actual i repassa alguns capítols destacats de la seva vida. BonArt. Com va arribar fins a Cadaqués? Richard Hamilton. De la mà de Marcel Duchamp -un fora de sèrie- i de la seva feina, l’any 1967. Havia de traduir a l’anglès una obra de Duchamp titula Green box. Era una mena d’escriptura-art que jo havia de formalitzar i traduir a l’anglès. Du-champ no venia a Cadaqués per primer cop, ja que des del 1951 es quedava tres mesos cada any. Per mi, tampoc va ser el primer cop. BA. Quina va ser la primera vegada? R.H. L’any 1962, arrel de la mort de la meva dona, els meus amics, entre ells Duchamp, em van animar per venir a fer, diguem-ne teràpia aquí. Em vaig allotjar en una casa que recordo era vella i estava propera a una petita cala. BA. Com es va decidir de quedar-se a Cadaqués? R.H. Perquè jo venia normalment, m’agrada aquest indret, i un any, que va coincidir amb la mort de Duchamp, el 1968, em van oferir una ruïna de casa al costat de l’església del poble. Aquesta en la que estem ara. Hi havia molta feina, però era un repte reformar-la. Després de la casa em vaig comprar un cotxe, una barca i em vaig instal.lar aquí a temporades. Dit així podria semblar que els diners em sobraven, però el cert és que és molt dur  pintar i he hagut de donar classes (ha exercit a la universitat de New Castle) per poder subsistir, fins que no m’ha arribat el reconeixement. Després de veure el meu esforç, a vegades em quedo sorprès per la facilitat de promoció d’alguns artistes, que encara no han sortit ni de la clova. Són coses del mercat, perilloses coses del mercat i d’aquest món.Però el temps és qui millor tria. BA. Quina era la seva activitat a Cadaqués? R.H. Diversa. Tenia temps per pensar, per escriure, per veure i per fer exposicions. Potser l’única pega era l’idioma, era un impediment, perquè jo no sé espanyol i m’és difícil comunicar-me. Amb tot, va néixer de la colònia d’anglosaxons i d’altra gent de diversos països, un grup nodrit de persones amb les quals es podia tenia una conversa amena sobre art i, sobretot, teníem la llengua com a denominador comú. L’AMISTAT AMB DUCHAMP BA. Quina era la seva relació amb Duchamp? R.H. La d’una profunda amistat i admiració per la seva persona; un dels artistes més importants d’aquest segle. Però la meva admiració no era l’única, per exemple, Salvador Dalí també el tenia en molt alta estima. BA. Expliqui’ns. R.H. Normalment, Salvador Dalí només s’adorava a ell mateix. Però amb Duchamp les coses es canviaven. Dalí adorava Duchamp i es comportava completament diferent a com ho feia normalment. A mi em resultava impactant. Dalí, fins i tot, se sentava a terra per parlar amb Duchamp, com si es tractés d’un signe d’admiració. Llavors -començaa riure- em va semblar que una persona que considerés a Duchamp d’aquella manera no havia de ser tan dolenta. LA UNIVERSITAT BA. Com es va iniciar la seva relació amb la docència? R.H. De mica en mica i per necessitat en un primer moment, com ja he apuntat anteriorment, i llavors com a revulsiu intel.lectual i per entendre, apropar-me a un ventall més ampli de gent. Durant aquest període vaig estar quasi vuit anys sense fer exposicions. Va ser un moment de canvis, de revulsions i de l’inici del pop-art. Posteriorment, quan el pop-art havia passat -era ja història- quan volia fer una exposició sempre se’m demanava l’obra antiga, tot i que pogués agradar molt la recent. És normal, han de passar mínim una dècada perquè es pugui valorar més o menys la importància dels esdeveniments. BA. Com es veu Richard Hamilton ara? R.H. És difícil dir-ho i fer-me una autovaloració, però estic content perquè a la meva vida no he fet res, artísticament i vitalment, que me n’hagi d’avergonyir. He fet obres d’art i no he perdut el temps per res. El resultat del meu treball, en definitiva, no m’avergonyeix. BA. Com veu el mercat de l’art? R.H. -Riu i si posa bé- Intento no jugar-hi, no m’agrada això de: el vull i el compro, el venc, l’especulo... A més, quedo meravellat com els joves artistes de Londres, sortits de l’acadèmia, tenen tant d’èxit i fan uns diners que jo no vaig fer mai; a més producció més diners fan. Jo he estat 30 anys per vendre una obra i tenir un cert reconeixement. Però així és el mercat, tot i que el temps és qui veritablement jutge. BA. Va néixer en una mala època? R.H. Potser sí -torna a riure. LA TRANSFORMACIÓ DE CADAQUÉS BA. Com veu la transformació de Cadaqués? R.H. És realment preocupant, han anat tancant algunes de les galeries més interessants i potser el turisme i la massificació a trencat aquell lirisme d’abans i aquell clima de bohèmia i intel.lectualisme que regnava.