Montserrat Iniesta, directora d'El Born CCM

Fa just dos anys, la barcelonina Montserrat Iniesta es va fer càrrec de la direcció d’El Born Centre de Cultura i Memòria. Llicenciada en geografia i història i doctorada en antropologia urbana i museologia, va dirigir i transformar durant 10 anys el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, a Vilafranca, i va dirigir també l’Ecomuseu de l’ Aigua de Lleida... - D’on ve el teu bagatge? - Jo soc molt nòmada, gairebé apàtrida... Soc molt barcelonina i ara he tornat a la meva ciutat però m’he bellugat molt i he viscut a molts llocs, seguint un periple de vida i de formació. Vaig estar un any a Mèxic, interessant-me pels museus comunitaris, per exemple, ja que el meu interès per la museologia ja estava molt vinculat a la funció social i comunitària. - Es podria entendre com una relació d’apoderament en l’àmbit del patrimoni? - La idea és que no hi ha museu, hi ha territori. És la tríade de la nova museologia: no hi ha públic, sinó que hi ha comunitat i no hi ha col·leccions, sinó que hi ha patrimoni. Això és el que em va motivar. - Aquí t’has tornat a trobar amb el que representa la institució, el patrimoni, les preocupacions dels primers temps. - Va ser entrar-hi de ple, fer un salt mortal a una institució que és patrimonial però sense ser plenament un museu, on es pot redefinir un model sui generis, un model Born, perquè per la naturalesa de l’espai i les característiques i la naturalesa de la història del lloc, pot donar peu a un tipus d’institució que no té precedents a la ciutat. - És un lloc de memòria i de capes històriques. Què és el que hi vas trobar i com enfoques la teva direcció? - Jo sempre he abordat els projectes de la mateixa manera, defugint els models institucionals. Fa poc algú em va dir una frase que em va encantar: “Enamorem-nos del problema i no de la solució.” Encarregar un museu no és el primer pas, cal definir les necessitats i abordar-les amb els instruments que calgui, que potser no són només de caire cultural, perquè potser el que necessites per donar forma i solució a unes necessitats culturals no és un museu, però als anys 70 i 80 vam patir molta museïtis. Amb El Born passa una mica el mateix, no li pots imposar models perquè no es deixa. Jo el que he intentat és escoltar el mandat en el context, que és de gestió municipal, on hi ha l’ICUB i el Comissionat de Programes de Memòria, i que van considerar necessari dotar-lo d’una direcció tècnica. Per tant, el meu paper és donar forma a un projecte cultural que respongui a les necessitats d’aquest equipament en aquest moment. I en arribar ja me’l vaig trobar amb un nom que s’havia posat dos anys abans, El Born Centre de Cultura i Memòria, i per mi això és l’inici del mandat. Tinc una estructura municipal, un nom i jo hi he de posar un contingut en forma de desenvolupament de projecte cultural. Això i escoltar el lloc. - I a partir d’aquí? - Amb això vaig fer la base conceptual de tot el projecte. El lloc com a fonament. Entenent com a lloc un espai de la ciutat d’una dimensió delimitada, que són 8.000 metres quadrats, sobre el qual s’ha anat dipositant una experiència humana d’una allargada cronològica de 18 segles, ja que els vestigis més antics que s’han trobat en aquest rectangle daten del segle III dC. La materialitat del lloc, doncs, marca el parèntesi cronològic. Parlem de vestigis d’activitat humana, no de marc natural. I l’activitat encara és vigent, ja que ara és una plaça transitable. L’última remodelació arquitectònica de quan es va convertir en equipament cultural va tenir en compte aquesta dimensió, que havia estat un mercat que es va construir al segle XIX i que havia de mantenir la transparència de l’espai públic que té tot mercat. - Per interpretar el passat, es tracta de generar imatges? - La història és una d’aquestes imatges, és la imatge pautada amb un rigor científic, de comprovació científica, sobre el passat i una narrativa construïda d’una determinada manera. Però el nostre projecte va més enllà, incloem la història però anem més enllà, ens interessa crear debat i debat crític sobre com ens relacionem, i ens estem relacionant constantment, els diferents individus i col·lectius, amb el passat. És un debat constant. A més, la memòria és una qüestió actual, és un tema que s’ha anat formant en els últims trenta anys. El gir memorial es pot dir que es va configurar a finals dels 80/90. Estem en l’època de la memòria. No és per casualitat, però precisament perquè no és per casualitat crec que és oportú que hi hagi espais des d’on es pensi, necessitem espais per pensar, reflexionar críticament, amb calma sobre aquest fenomen, sobre la nostra relació amb el passat. El Born és complementari amb altres equipaments com ara el CCCB, el Muhba, el MNAC, però té una especificitat, que són 8.000 metres quadrats de concentració, a diferència del Muhba, que és desconcentrat i es defineix en xarxa. El Born és un palimpsest concentrat, un ventre de Barcelona (com Zola parlava de Les Halles, del Mercat Central de París, com un ventre de París), que ens serveix per reflexionar sobre aquesta digestió de la història i de l’experiència urbana en un punt concret de la ciutat. - Recuperes els inicis mexicans? - Una mica sí, des de la institució, però justament per això amb la mentalitat que estem en un moment en què el debat se centra molt en com construir espais d’hibridació o de confluència entre la cultura pública, que per mi continua sent vital i necessària i és una responsabilitat dels governs i col·lectiva, i la cultura comunitària, que avui és viva, dinàmica i propositiva. - Un dels reptes seria l’abordatge de la història recent? - L’opció d’abordatge i d’escolta del lloc és el palimpsest que desvela el seu potencial, és la mirada i les preguntes que li fas, el que et pot dir el lloc. És molt diferent d’imposar un eix de lectura, tot i que hi pugui estar inclòs i sigui perfectament vàlid i legítim. Això és el que es fa en un monument, que trasllada una lectura única d’un lloc o un element de l’espai urbà. Respecte a les polèmiques, és una qüestió consubstancial, el conflicte en l’espai urbà i la dinàmica social és consubstancial. A més, la polaritat de les posicions ideològiques no la genera aquest espai, les diferències poden plasmar-se o traduir-se a través de l’espai, però són presents a la societat i en el debat polític que hi ha a la societat. Pot ser que, justament com a fruit d’aquest debat, s’instrumentalitzi aquest espai, però la nostra responsabilitat és tenir en compte la sensibilitat del lloc i no anar a la confrontació per la confrontació, sinó generar reflexió per enriquir la convivència de la ciutadania. - La nova gestió com s’està traduint en la programació? - Encara estem en una fase de transició d’una programació que ja venia establerta. A partir d’aquest 2019 ja es podran començar a veure noves programacions, generades amb línies i eixos de treball fins al 2023. Els nostres eixos són les exposicions perquè són les que articulen el tempo del calendari, però també he volgut introduir una dinàmica de treball de més llarga durada, amb projectes plurianuals, 2 o 3 anys, de caire temàtic i multiformat, amb comissariats individuals o col·lectius i programant els formats que requereixi cada tema. Aquest any ja posarem en marxa un d’aquests programes i inaugurarem l’exposició de Josep Renau, amb una col·lecció important de l’IVAM.