El galerista, peça clau

Fer més visible una feina massa sovint amagada i al mateix temps reconèixer la figura del galerista són els dos objectius de Galeries d’art a Catalunya, una publicació impulsada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya mitjançant l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i que ha editat Bonart. Aquesta publicació, en format paper i digital, vol fer visible la important tasca que han fet i que continuen fent les més de cent cinquanta galeries que treballen al país, i té la participació d’artistes, galeristes, col·leccionistes, crítics i directors de museus i institucions que, de manera molt visual, ens presenten el dia a dia de les galeries i els diferents estadis del procés que cal seguir en cada exposició. La imatge, bàsica. En aquest llibre la imatge és bàsica per mostrar la complexa feina que envolta cada exposició. “El llibre està plantejat com un espai buit, en una metàfora del que representa per a l’escriptor el full en blanc”, explica Ricard Planas. És el que li suposa, al galerista, l’inici de cada exposició. Per això es mostren fotogràficament els espais buits de galeries diverses del país i com es prepara una exposició, des del diàleg del galerista amb l’artista, fins al moment en què es comencen a transportar les peces fins a completar l’exposició, però també el procés de retorn de peces a l’estudi o el trasllat a la seu dels col·leccionistes, públics o privats, que hagin pogut adquirir obra. Els quatre apartats que formen el llibre responen, doncs, als elements centrals que es desenvolupen en una galeria: l’espai o continent; la conceptualització i les tasques de preparació, embalatge, muntatge i desmuntatge; les persones que ho fan possible, des del moment de la creació al de l’exhibició pública; i finalment la destinació on arriben les obres, siguin museus, centres d’art, sales d’exposició o col·leccions privades. El procés d’elaboració. El procés d’elaboració d’aquest llibre va ser complex, ja que hi ha dues associacions de galeristes i unes quantes galeries que no estan agremiades. Però al darrere del llibre és necessària una campanya de promoció per explicar la feina del galerisme a Catalunya, per mostrar que hi ha espais culturals privats que organitzen exposicions i que són confidents dels artistes i assessors dels visitants i compradors sense que això representi cap despesa per a l’administració. “De fet, es pot equiparar una galeria al que en la indústria editorial són els editors i els llibreters”, explica Ricard Planas. Un moment complicat. De la necessitat d’aquest llibre per potenciar el galerisme en parla també la periodista cultural Maria Palau: “Les galeries viuen un moment complicat, perquè la crisi s’ha acarnissat amb el sector de l’art, però també ens ha mostrat que aquest és un sector que se sap reinventar”, explica. “No cal una gran estructura humana, però el més important és tenir un projecte, i de nous i bons projectes n’hi ha a cabassos”, assegura. Certament, algunes galeries històriques han tancat o s’han hagut de ressituar a causa del preu dels lloguers o de l’espai, ocupat pels turistes i que tira enrere els col·leccionistes de zones històriques com ara el carrer Consell de Cent, a Barcelona. S’han obert, però, zones noves, a l’Eixample o a l’Hospitalet de Llobregat i, arreu del territori, hi ha projectes interesantíssims, tot i que han tancat galeries en ciutats com ara Vic o Girona. El galerista no es pot quedar quiet. L’espai físic, el marc de la galeria, té importància i ha superat el debat que anunciava el detriment de la mostra física a favor de l’exposició i venda en línia. El marc, s’ha demostrat, té importància perquè el propi espai pot condicionar el discurs i l’èxit de l’obra. Tot i que el fet artístic no és només l’obra sinó el seu procés de creació, era necessari valorar les galeries i els galeristes. Amb aquesta premissa amb la qual es va construir el relat del llibre, hi coincideix Maria Palau: “Cal donar valor a la feina que fan perquè són els intermediaris entre l’artista i el públic, i gràcies a ells viu el sector. Són una figura clau fins i tot en aquests moments de transició.” Maria Palau aprofundeix en el fet que el que ha quedat desfasat és la galeria com a botiga, la que aixecava la persiana i esperava que algú hi entrés. “Ara els galeristes surten, van a fires, no es poden quedar quiets. Encara que hi hagi venda per internet, el contacte visual i físic amb l’obra d’art és necessari.” Format original i divertit. Galeries d’art a Catalunya aconsegueix, doncs, el seu propòsit amb un format original i divertit, “un relat ple de subtileses que creen un mapa, una cartografia mental i física per ajudar-nos a encaixar millor un sector que ha estat clau en el desenvolupament de les arts visuals del país i que la nova revolució digital i social també ha esperonat a reinventar-se”, en paraules de la fins fa poc consellera de Cultura, Laura Borràs en la introducció del llibre. “Les galeries, el món privat, necessiten suport públic”, reivindica Maria Palau, que assegura que falten polítiques culturals que incentivin la compra d’art, la col·lecció. Es refereix a un suport explícit, fent polítiques públiques que apropin el ciutadà al món de l’art. “Cal trencar la falsa imatge d’elitisme, segons la qual només qui té molts diners pot ser col·leccionista. Hi ha obres cares, però també en paper, dibuix o gravats”, explica Maria Palau, que demana trencar el mite que l’art és inaccessible i reforçar la idea que a l’artista li cal mecenatge individual. Ricard Planas rebla el clau assegurant que aquesta obra cal aprofitar-la fent-ne difusió, per premiar l’esforç que ha suposar, però que ha de ser només el primer pas per incentivar la feina de galeries i galeristes. Assegura que cal arribar al món de la universitat i de l’ensenyament per trencar el tòpic del galerista com a comerciant. “Darrere del llibre hauria de venir una acció de difusió del que és i del que fa un galerista, dels seus processos de treball per reconèixer una professió que és clau”, assegura. De moment, aquest llibre ajuda a fer visible la dimensió social del sector de l’art i a conèixer una mica les persones que el formen, que, “tot i la seva tradició  i qualitat, és un sector poc conegut”, com assegura en la presentació Xavier Díaz i Vilanova, que va ser director de l’ICEC. La portada del llibre ha estat realitzada per Iex Cosmonauta. A la imatge, el galerista Miguel Marcos, amb Alan Charlon.