D'afegitó: Patrimoni digne i obert

Més enllà de la seva significació política, el Palau de la Generalitat és un gran desconegut com a excepcional contenidor d’un llegat artístic que es fon en els seus orígens i que custodia la seva embrollada història. L’art, valors intrínsecs a part, sempre està impregnat de memòria, de la més gloriosa però també de la més adversa. I a l’edifici de la plaça de Sant Jaume n’hi ha d’aquestes dues naturaleses. Tots els presidents de l’era democràtica han tingut present que al Palau de la Generalitat l’art té una funció que supera l’estrictament decorativa. Però de tots és Quim Torra, un home de cultura, el que està dedicant més esforços a reordenar i a ennoblir el patrimoni d’aquest monument, estança a estança, paret a paret. I, per primera vegada, amb la ferma voluntat de difondre’l als ciutadans amb jornades de portes obertes en moments festius de l’any. Les primeres que es van organitzar, per Nadal, van ser tot un èxit, en bona part part gràcies a una nova presència artística, tota una icona del modernisme: l’escultura, de Josep Llimona, que ha deixat les reserves del MNAC (on va arribar als anys vuitanta per protegir-se de les inclemències del seu emplaçament originari, el parc de la Ciutadella) per lluir de manera permanent al pati de Carruatges de la seu del govern. Tampoc ha sigut un caprici del president Torra el retorn d’una part de la galeria de retrats dels comtes i reis de Catalunya i Aragó que la Generalitat va encarregar al pintor bolonyès Filippo Ariosto el 1587 per a la Sala Nova del Consistori. Ara s’exposen a la Sala Tarongers, on per cert s’acaba de recuperar un preciós paviment ceràmic vidriat del segle XVI. Tot i que la seva qualitat és discutible, la importància d’aquesta galeria règia és que per antiguitat i nombre de retrats és única a Europa. I això no és tot. A l’horitzó, hi ha dos reptes majúsculs. Un té a veure amb la restitució, que no podrà ser física però sí virtual, de l’emblemàtic retaule de Sant Jordi de Bernat Martorell, desmembrat i exiliat en prestigiosos museus de fora, d’entre els quals el Louvre de París. Mai plorarem prou la pèrdua d’aquesta obra mestra del nostre gòtic. De la mateixa manera que mai ens podrem perdonar el tracte mesquí que el país va donar a un dels seus creadors més compromesos amb els ideals noucentistes, Joaquim Torres-García, i als esplèndids frescos que va gestar (inacabats, però) per al Saló de Sant Jordi. Ressituats en una altra estança de l’edifici amb una disposició molt barroera, Torra està decidit a retornar-los la dignitat perduda, conscient, això sí, de les dificultats tècniques i econòmiques que comportarà. A les portes del 75è aniversari de la mort de Torres-García, el 2024, no hi hauria millor manera de reconciliar-se amb ell que amb aquesta rehabilitació llargament reivindicada. A la imatge, Retrat de Torres-Garcia fet per Ramon Casas (detall).