"Guillotina" de Lluís Hortalà al Centre d'Art Tecla Sala

El Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat exposa Guillotina de Lluís Hortalà fins al 21 de juliol del 2019. L’artista olotí Lluís Hortalà (1959) presenta Guillotina al Centre d’Art Tecla Sala. Aquest és el tercer episodi d’una trilogia iniciada el 2016 amb la mostra Il y a bien du monde aujourd’hui a Versailles a la galeria Rocío Santa Cruz amb continuïtat el setembre de l’any passat a la galeria F2 de Madrid amb la mostra Encore un moment, monsier le borreau, encore un moment. Igual que en les dues darreres exposicions, a Guillotina Hortalà treballa la tècnica del trompe l’oeil i el converteix en l’escalpel amb què dissecciona la realitat de l’espai museístic per exposar-ne les vísceres corruptes. Hereu de la tradició de l’engany en la pintura iniciada per Zeuxis i Parrasi, Lluís Hortalà crea una gramàtica expositiva que té com a objectiu revelar allò que oculta el discurs de la institució museística. Tanmateix, aquesta revelació va lligada a l’engany que produeixen les peces: el que els nostres ulls perceben com a paraments i objectes de marbres versallescos no són altra cosa que superfícies planes de fusta sobre les quals Hortalà ha pintat a l’oli tot el que veiem. Baudrillard defineix aquesta tècnica –el trompe l’oeil– com una simulació encantada, amb plena consciència del joc. És quan aquest artifici desapareix que es dona la veritable màgia: davant la sospita que l’ull ha estat enganyat, neix l’impuls irrefrenable d’analitzar tàctilment l’objecte, cosa que, d’altra banda, el museu habitualment prohibeix. Guillotina fa referència en el seu títol al cèlebre instrument decapitador fet famós durant la Revolució Francesa, entre els principals usuaris del qual hi ha la reina Maria Antonieta o, més endavant, Robespierre. Més enllà del títol, però, les referències a aquest període es multipliquen: les dues xemeneies enfrontades simbolitzen la disputa entre Madame du Barry i l’esmentada reina, representades en un cas per un estil neoclàssic sobri i, en l’altre, per un sumptuós rococó borbònic i desafiant. La tensió entre les dues cortesanes –i el seu eco en les peces d’Hortalà– troba un desenllaç en la institució museística, filla del moment revolucionari que va posar fi a la disputa àulica. Aquesta institució es veu representada en la mostra per un gran sòcol de marbre del Louvre, primer, i de la National Gallery de Londres, després; una peça titulada Guillotina, l’abrupte final del despotisme il·lustrat i un punt d’inflexió en l’art occidental. A partir de l’aparició del museu, l’art va avançar cap a la progressiva descontextualització i, amb aquesta, cap a l’asèpsia alliberadora i civilitzadora; dins del museu, les obres deixen de ser enganyoses i fastuoses com ho eren en l’art nobiliari. Fent ús d’una tècnica antiga que es feia servir habitualment per simular poder –arquitectures, materials, etc.–, Lluís Hortalà crea una tensió entre fons i forma que porta l’espectador al límit del trencament de l’artifici de l’art. A partir de l’anacronisme que suposa atacar la institució museística actual mitjançant una estratègia material del segle XVIII, l’artista olotí revela que tota la retòrica arnada de la representació del poder inherent a l’ambient cortesà previ a la Revolució no va concloure pas amb la caiguda de la guillotina, sinó que es va transferir al museu i al sistema de l’art fins avui dia.