Badar: Dalí viu

Si no fos perquè jo mateix vaig veure Dalí difunt, perquè la tarda del 25 de gener del 1989 contemplava sota la cúpula geodèsica del Teatre Museu de l’arquitecte Perez Piñero el descens del taüt i perquè finalment quedava sota una llosa de mil cinc-cents quilos, podria pensar que el mestre encara és viu movent els fils del seu èxit. Trenta anys després de la seva mort i tres després del happening de la seva resurrecció temporal a la recerca d’una absurda identificació genètica –maniobra publicitària que el mateix Dalí hauria aplaudit–, tant l’obra, la personalitat i el que podríem anomenar l’univers Dalí assoleixen una repercussió cada cop més forta. Això és especialment rellevant entre el públic jove, que descobreix en Salvador Dalí un creador desafiant i absolutament contemporani. Fa sis anys, el Centre Pompidou de París i el Reina Sofia de Madrid organitzaren una gran antològica daliniana. La madrilenya és l’exposició més vista mai a l’Estat fins i tot al davant de la de Velázquez al Museu del Prado, on foren exposades 60 de les 80 obres que se li coneixen i la que ja fou posterior de Picasso. Els responsables del Reina Sofia fins i tot establiren horaris nocturns i a primera hora del matí. Un cambrer del bar El Brillante, al davant del museu i conegut pels seus bocates de calamars, em va reconèixer que havia augmentat un terç les vendes durant l’exposició de Dalí. Al Pompidou va assolir el segon lloc de la història del centre només superat per ell mateix en la inauguració de la mostra inaugural del 1979. Aquell dia una vaga impedia convidats i autoritats, i el mateix Dalí, entrar al recinte. Fou quan l’artista va agafar un llobregant viu d’una piscina d’una marisqueria propera i va endegar un diàleg amb el crustaci. Les imatges van fer la volta al món: Je suis le surrealisme. El degoteig de notícies sobre Dalí no s’atura. Fa poques setmanes sabíem que amb el material que s’ha localitzat d’un projecte de Dalí amb Harpo Marx, l’artista de cabell arrissat i mut dels mítics Marx Brothers, es vol fer un còmic. S’ha localitzat un primer guió, uns dibuixos de Dalí a mena de story-board, a més de la carta en què l’estudi Warner Brothers, espantat, frena el projecte surrealista. Em va cridar molt l’atenció, en aquesta línia, l’exposició del MNAC dedicada a Gala: Una habitació pròpia a Púbol. Cartes, documents, imatges que expliquen perfectament com, a través d’una relació fidel i lleial que excloïa la relació carnal, Gala va saber moure totes les peces per fer possible que a l’home i l’artista s’afegissin dosis de personatge. Modern, contemporani i que no es veiés afectat pel pas del temps. I un paradigma de quelcom tan actual com ser alhora global i local. Ho vèiem quan al Museu d’Art Modern de Nova York aturava una multitudinària roda de premsa fins que no hi arribés el corresponsal de La Vanguardia. El que dirien els habituals del Cafè Astòria de la Rambla de Figueres quan ho llegissin l’endemà. A la imatge, "Retorn" de Dalí al Museu.