Castelló: Isidre Manils presenta Palimpsest a la Galeria Cànem

El 16 de desembre del 2011 s'inaugura l'exposició Palimpsest d'Isidre Manils a la galeria Cànem de Castelló. La mostra es podrà veure fins al 31 de gener del 2012.

Isidre Manils. (Mollet del Vallés 1948). Sempre, veient les obres de l’autor, no podem negar la seua formació iniciàtica: el cine. I ell no ho amaga. Afirma que deu més a Hitchcock que a Picasso . “Al cine vaig aprendre”. Palimpsest és el titol de la mostra. I per què?. “Jo gaudeixo, cada vegada més, anant a trobar l’imatge que s’amaga en la tela.M’agrada aquesta reflexió que es fa sobre l’escultura: el marbre conté l’imatge i cal anar a treure-la, buscar-la, alliberar-la”Aquesta afirmació ens dona peu de recordar la dita : una escultura no és un objecte sinò una hipòtesi, i mai una existència definitiva. En aquesta mena de desmaterialització de l’objecte artístic que fa Isidre Manils veiem o intuim o sentim com les imatges es refan continuament, en una seriació ininterrompuda, traient tota la seua força interna. Recordem que l’art no és comunicació, ni presentació d’imatges, ans bé un catalitzador de forces. Aquesta sería la seua marca d’identitat. Aquesta successió d’imatges fa aflorar el temps, que és la seua major riquesa. Als claroscurs, aquestos intrigants i atractius dibuixos, hi ha silenci, penombra, recolliment, la naturalesa de la consciència de la mort indissociable de la vida , vanitats, colors, matissos, volumns... acentuant el  potencial  del  negre, magma d’on tot pot apareixer , anant de l’incertidumbre del present a lo que esta per ”arrivar” i a l’inrevers.. “Une terrible beauté est née” és el titol de l’actual bienal de Lyon, que ha comissariat Victoria Noorthoorn, fent referència a un vers deWB Yeats.Açó ens faria pensar que els covards no tenen accés a la bellessa.

L’obra de Manils està oberta al dubte, a la contradicció, al canvi, al moviment ... interrogant-se sobre la força de la paradoxa i la tensió de l’obra mateixa ; ens invita a que la imaginació asumixca el paper principal com a força d’emacipació, interpretació i suport del coneiximent.Com a coautors, ja més que espectadors, hem de tenir un paper complix. Valents, ens valdrem de l’aparent senzillesa de l’obra per treurens l’opresió, les temors, assumint la necessària lliberació. L’artista amb les seues pintures, suport de coneiximent, fa coexistir lo racional amb lo irracional, i fins i tot amb contradiccions de diversos origens i metodologies: la noció moderna de ciència i enciclopèdia, misticisme, fantasmagoría, hal.lucinació, deliri, joc i atzar.Fent aixó Manils valida la dita d’Oscar Wilde quan afirma que la funció de l’artista és la d’inventar i no la ’enregistrar.L’art d’Isidre Manils d’aquesta manera procedimental es dintancía ,amb el seu lucid esguard, de la inmediatessa i volubilitat de lo “real”, per a existir com a tal art, responent amb eloqüència a la complexitat de lo real. Ha fet una porfía a l’evidència embarcat-se en un recorregut imaginari. Amb aquestos arguments esbrinats Manils ha convertit l’horror en bellessa, cercant-la en la bellessa amagada de l’infern.