Foto Colectania: Grans icones de la fotografia unides per les seves ressonàncies formals

La Fundació Foto Colectania presenta del 21 de juny al 29 de setembre l'exposició ‘La bellesa de les línies. Fotografies de la Col·lecció Gilman i González-Falla’. La mostra està produïda pel Musée de l'Elysée de Lausana, i comissariada per Tatyana Franck, directora del Musée de l'Elysée, i Pauline Martin, conservadora. La mostra presenta una excepcional selecció d'obres mestres de la història de la fotografia de la col·lecció de Sondra Gilman i Celso González-Falla. La col·lecció particular de fotografies que aquesta parella ha anat construint des dels anys setanta és una de les més destacades del món. Amb seu al propi domicili novaiorquès de la parella, es composa per més de 1.500 fotografies -gairebé totes originals- dels fotògrafs més destacats dels segles XX i XXI. Ilse Bing, Henri Cartier-Bresson, Hiroshi Sugimoto i Rineke Dijkstra s'alternen, a les parets de la residència dels col·leccionistes, amb els més rellevants fotògrafs nord-americans, com Man Ray, Edward Weston, Diane Arbus, Robert Frank i Nan Goldin. Aquesta rica col·lecció ens dona l'ocasió de gaudir d’un passeig per la història de la fotografia i apreciar plenament la potència visual de les seves imatges al llarg de diferents èpoques. D'aquesta manera, resulta possible explorar diferents obres mestres des d'una perspectiva fonamentalment formal i captar així ressonàncies que sovint transcendeixen les distàncies temporals i geogràfiques. L'exposició indaga en la força expressiva de la línia fotogràfica a través de la col·lecció Gilman i González-Falla. Siguin rectes, paral·leles, corbes o abstractes, les línies representen només una fracció del espectre formal d'una fotografia, en què també juguen un important paper el marc, el punt de vista, la llum i l'ombra. Com és natural, no hi ha un vocabulari de línies fotogràfiques. Una línia recta no dirà el mateix que una altra, i dues línies diagonals no produiran el mateix dibuix en diferents obres. Fer atenció a les línies -veure de quina manera les ordena en el seu treball el fotògraf o la fotògrafa, observar els diferents matisos de les línies en una o altra imatge- vol dir recordar que les fotografies tenen la seva pròpia manera de transmetre'ns alguna cosa sobre el món. Malgrat la seva forta presència en les arts gràfiques, les línies solen quedar desateses darrere de la il·lusió del món representat a les fotos. Aquesta exposició pretén tornar a fer-les visibles, a través dels grans mestres de la fotografia d'una excepcional col·lecció. “La bellesa de les línies” Al llarg de la història, els fotògrafs sempre han oscil·lat entre dos extrems: la il·lusió mimètica de la realitat i el realç de les qualitats estètiques de la imatge. Tant si són "línies instantànies" (segons l'expressió d'Henri Cartier-Bresson), línies racionals inspirades en el corrent del New Topographics, o la diversitat de línies corbes del cos humà, en fotografia, la línia estructura i, de vegades, reinventa el real, fins al punt d'arribar a l'abstracció. A través de diferents confrontacions visuals, aquesta exposició convida a l'espectador a experimentar el poder de la línia fotogràfica a través de 120 fotografies La mostra es divideix en tres seccions: Línies rectes, Línies corbes i Abstraccions.  Línies rectes  Les Línies perfectament verticals o paral·leles atreuen l'atenció de molts fotògrafs la meta és documentar la realitat. Des del treball de Berenice Abbott al de Stéphane Couturier la línia recta ha donat forma al món. En els anys trenta va permetre a Margaret Bourke-White exaltar la proesa tecnològica que significa un pont; el 2004 Edward Burtynsky la va emprar des d'una perspectiva molt més crítica per investigar en l'actual explotació dels territoris. Sovint aquesta utilització de línies perfectament rectes en la representació de la natura planteja interrogants. A la dècada dels setanta, quan van optar per entaular una relació fonamentalment nova amb el paisatge, alguns "nous topògrafs" com Robert Adams i Lewis Baltz van fer ús de les línies rectes. Enfront de la imatge idealitzada i romàntica de la naturalesa que havien conreat els seus predecessors, ells van produir sèries molt frontals que mostraven un aspecte més fred del món, el de la natura domesticada per la mà humana. Al costat de la perfecció de les línies dels éssers humans estan representats en tota la seva fragilitat, fins i tot de la manera més absurd, com demostren bé els treballs de Loretta Lux, Rineke Dijkstra i Cig Harvey. Però els fotògrafs o fotògrafes que han intentat capturar instants de la vida no s'han sotmès necessàriament a la disciplina d'unes línies perfectament rectes o paral·leles. En el treball de fotògrafs humanistes, de fotoperiodistes i dels que s'han limitat a revelar la vida privada abunden les mirades de reüll i de vegades les línies rectes vacil·len o es decanten lleugerament. La seva composició no és menys estudiada i elaborada, però s'atenua la rectitud de la línia. En les obres de Lisette Model, Stanislao Farri, Larry Clark, Nan Goldin i Henri Cartier-Besson les línies verticals estructuren la composició sense tenir necessitat d'estar centrades o en paral·lel al marc. Abstraccions Intentar veure línies significa en essència percebre una abstracció de la realitat immortalitzada per la imatge. Les formes estan inscrites sobre un paper fotogràfic pla i sense fons. Es tracta de veure la fotografia abans de veure l'objecte representat. Alguns artistes han buscat deliberadament emmascarar la realitat per tal d'emfatitzar la força visual de la imatge. Aaron Siskind, Alison Rossiter, Ray K. Metzker i Harry Callahan van trobar a la seva manera una manera de fotografiar el món, però mostrant-nos només línies abstractes. Les parets de Callahan i de Siskind s'esvaeixen elles soles, i el mateix fa la porta oberta de Metzker. Corbes Com a representant de la "fotografia pura" dels anys vint, Edward Weston va explorar totes les possibilitats de la fotografia en la mateixa època que Karl Blossfeldt. Alliberant-se de les imitacions de la pintura que fins llavors havien vingut produint els pictorialistes, tots dos van intentar provar que la fotografia podia ser una forma artística plena. Al davant de les seves lents les corbes que oferien la natura, les flors i el cos humà es van convertir en un mitjà per demostrar que estava a la mateixa altura que el dibuix. Més endavant, incomptables fotògrafs -com Ansel Adams, Imogen Cunningham, Bill Brandt, Ralph Gibson i Ruth Thorne-Thomsen- es van sentir fascinats per les corbes trobades a la natura i en els cossos, especialment en els cossos femenins. Però les corbes apareixen en totes les anatomies. La cara deformada de Berenice Abbott, el primer pla de la mare d'Alexander Rodchenko, el tors masculí de Robert Mapplethorpe, i les siluetes arrodonides d'homes de Leon Levinstein & Lisette Model ofereixen una diversitat de línies que donen testimoni de la creativitat inspirada pel cos humà. Autors participants Berenice Abbott, Ansel Easton Adams, Robert Adams, Laurent Elie Badessi, Lewis Baltz, Ilse Bing, Julie Blackmon, Karl Blossfeldt, Margaret Bourke-White, Bill Brandt, Wynn Bullock, Ed Burtynsky, Harry Callahan, Augusto Cantamessa, Henri Cartier-Bresson, Larry Clark, Ken Collins, Stéphane Couturier, Imogen Cunningham, Bruce Davidson, Rineke Dijkstra, Robert Doisneau, František Drtikol, William Eggleston, Walker Evans, Stanislao Farri, Robert Frank, Lee Friedlander, William Garnett, Ralph Gibson, Nan Goldin, Cig Harvey, Béatrice Helg, David Hilliard, Lewis Hine, Candida Höfer, Yasuhiro Ishimoto, Graciela Iturbide, Barbara Kasten, Peter Keetman, Michael Kenna, André Kertész, Mark Klett, Josef Koudelka, Leon Levinstein, Helen Levitt, Loretta Lux, Ray Man, Sally Mann, Robert Mapplethorpe, Ray K. metzker, Lisette Model, Abelardo Morell, Vik Muniz, Ramon Naguit, Paul Outerbridge, Marta Maria Pérez Bravo, Silvia Plachy, Albert Renger-Patzsch, Marc Riboud, Alexander Rodchenko, Alison Rossiter, Andres Serrano, Ben Shahn, Aaron Siskind, Alec Soth, Edward Steichen, Louis Stettner, Paul Strand, Thomas Struth, Josef Sudek, Hiroshi Sugimoto, Ruth Thorne-Thomsen, Todd Webb, Edward Weston i Minor White. La col.lecció Gilman i González-Falla  Tot va començar als anys 70, quan Sondra Gilman va descobrir el treball del fotògraf francès Eugène Atget i va comprar els seus tres primeres fotografies. Des de llavors, el matrimoni Gilman - González-Falla ha anat adquirint obra mogut per un objectiu: "El que busquem en una imatge és senzill: ha d’emocionar-nos". El 2014 el matrimoni va donar 75 imatges clàssiques de la fotografia americana del s. XX al Whitney Museum de Nova York. El 2018 la seva col·lecció va viatjar a Europa per primera vegada al Musée de l'Elysée de Lausana, i ara, també per primera vegada, ho fa a casa nostra. La col·lecció de Sondra Gilman i Celso González-Falla revela el plaer dels col·leccionistes que adquireixen les seves fotografies sobretot per preferència personal, mantenint una relació quotidiana i privada amb les imatges. Més enllà d'aquest vincle privat, l'exposició convida el visitant a fer un viatge estètic: les confrontacions formals s'alliberen del seu context cultural i històric per permetre que l'espectador experimenti la seva pròpia relació personal i sensible amb la imatge fotogràfica. El Musée de l’Elysée Reconegut internacionalment, el Musée de l'Elysée és un dels museus més importants dedicats només a la fotografia. Des de la seva creació el 1985 com a museu "per la fotografia" ha qüestionat la fotografia i l'ha donat a conèixer a través d'exposicions innovadores, publicacions de referència i esdeveniments oberts a una àmplia audiència. Punt de referència en la conservació i millora del patrimoni visual, el museu posseeix una col·lecció única de més d'un milió de negatius, incloses diverses col·leccions fotogràfiques, com les d'Ella Maillart, Nicolas Bouvier, Charlie Chaplin, Sabine Weiss, Jan Groover i René Burri. Dóna suport a joves artistes, ofereix noves perspectives sobre grans fotògrafs i confronta la fotografia amb altres formes d'art. Amb seu a Suïssa, presenta quatre exposicions importants anualment a Lausana i al voltant de quinze exposicions en prestigiosos museus i festivals de tot el món. Una institució de talla internacional, el Musée de l'Elysée busca constantment noves i interessants formes d'interactuar amb el seu públic i col·laborar amb altres institucions. Les comissaries, Tatyana Franck Tatyana Franck, directora del Musée de l'Elysée, Lausanne des de 2015, va dirigir anteriorment els arxius Claude Picasso amb seu a Ginebra i va gestionar importants col·leccions fotogràfiques, entre elles, els Arxius David Douglas Duncan. Comissària de nombroses exposicions internacionals, com Charlie Chaplin. A Vision, Hybrides - Li Corps comme Imaginaire, La Beauté des lignes. Xefs-d'œuvre de la collection Gilman et Gonzales-Falla; Étrangement familier. Regards sud la Suisse; Nicolas Savary. Conqueridor; La Mémoire du futur. Dialogue photographique entre passé, présent et futur; Picasso at Work. Through the Lens of David Douglas Duncan; La Part Animale. Tatyana Franck és també directora de la "Collection - Musée de l'Elysée" i directora de la revista ELSE. A més, està involucrada en la política cultural de diverses institucions de renom i ostenta càrrecs honorífics a Suïssa i a l'estranger. Pauline Martin Comissaria i cap del departament d'exposicions del Musée de l'Elysée, Pauline Martin és una historiadora de l'art especialitzada en història de la fotografia. Formada a la Universitat de Lausana i després a París en l'Ecole des Hautes Etudes ia l'Institut Nacional del Patrimoni, està particularment interessada en la forma en què la fotografia, en els seus diversos usos, permet interrogar la pràctica artística, així com la seva relació amb la realitat social i la realitat. Ha publicat diversos llibres, entre ells, l'Evidence, li vide, la vie. La photographie face à ses lacunes (Ithaque, 2017) i L'œil photographique de Daniel Arasse. Theories et pratiques d'1 regard (Fage éditions, 2012). A més, ha estat al capdavant del programa de l'Nuit des images des de 2011 i ha comissariat diverses exposicions com Anonymats d'aujourd'hui. Petite grammaire photographique de la vie urbaine (2016) i Do you speak touriste? Quand els photographes décodent li clixé (2014). A la imatge, Abelardo Morell.